Li donà les gràcies, ficà les pomes dins el farcell i se n'anà caminant vers on li havia dit la dona. Al cap d'una estona va veure un edifici imponent, de murs grisos: devia ser la presó. Al voltant de la porta d'entrada, presidida pel jou i les fletxes falangistes, es congregava una gran quantitat de gent. La majoria eren dones que anaven a visitar els marits, moltes amb una cistella o un farcell com el seu a la mà i algunes acompanyades per xiquets. També hi havia gent gran que anava a veure els fills. Tots vestien roba humil quan no apedaçada i duien gravada als ulls una pena molt fonda. Preguntà i li digueren que la cosa anava per torns, que normalment hi havia dues comunicacions, com a molt tres, que acabava d'entrar la segona a les onze i que esperaven que n'hi haguera una última a les dotze.
Efectivament, a les dotze s'obriren les portes i un grup de visitants isqué. En acabant, els guàrdies conduïren el grup que esperava al pati de la presó. Un funcionari prenia nota del seu nom i del pres que volien veure i els registrava cistelles i farcells. Al cap d'una estona els introduïren per la porta que donava al locutori, una sala no molt gran, partida per un passadís flanquejat per reixes. A l'altra part de la reixa, pegat a la paret, va veure Toni. Tot i que se'l veia fatigat i ullerós, somrigué en reconèixer-la.