Lletra Impresa Edicions - 2017 - Gandia
Li donà les gràcies, ficà les pomes dins el farcell i se n'anà caminant vers on li havia dit la dona. Al cap d'una estona va veure un edifici imponent, de murs grisos: devia ser la presó. Al voltant de la porta d'entrada, presidida pel jou i les fletxes falangistes, es congregava una gran quantitat de gent. La majoria eren dones que anaven a visitar els marits, moltes amb una cistella o un farcell com el seu a la mà i algunes acompanyades per xiquets. També hi havia gent gran que anava a veure els fills. Tots vestien roba humil quan no apedaçada i duien gravada als ulls una pena molt fonda. Preguntà i li digueren que la cosa anava per torns, que normalment hi havia dues comunicacions, com a molt tres, que acabava d'entrar la segona a les onze i que esperaven que n'hi haguera una última a les dotze.
Efectivament, a les dotze s'obriren les portes i un grup de visitants isqué. En acabant, els guàrdies conduïren el grup que esperava al pati de la presó. Un funcionari prenia nota del seu nom i del pres que volien veure i els registrava cistelles i farcells. Al cap d'una estona els introduïren per la porta que donava al locutori, una sala no molt gran, partida per un passadís flanquejat per reixes. A l'altra part de la reixa, pegat a la paret, va veure Toni. Tot i que se'l veia fatigat i ullerós, somrigué en reconèixer-la.
Li agradava amagar-se allí, encara que no era un lloc especialment segur, perquè hi convergien tres camins. S'arrecerà en la coveta i s'encantà amb l'espilleig de l'aigua entre els joncs. Escoltà al lluny les campanes, i recordà com feia a penes uns anys, durant la guerra, havia vist com rebentaven contra terra amb un estrèpit infernal. Havien vingut uns milicians a endur-se-les a les foneries d'Alcoi per a fer bales de canons. Un, que era el que més manava, duia unes cartutxeres que li creuaven el pit. Van ficar tots els cotxes que hi havia a la plaça dins de l'església i van fer fora tothom, però ell es va arrossegar per les cames de la gent que doctorejava, arrecerada al carreró que rodejava la part lateral de l'esg1ésia –l'estret de l'Abadia- i va veure com s'estimbaven les campanes, una darrere l'altra. Quan caigué la més gran el terrabastall fou tan escandalós que es va haver de tapar les orelles. Feia poc que les havien tornat a posar, amb l'ajut de bastides i corrioles. Ara els que dirigien l'operació eren els falangistes. També els van manar que se n'anaren, però ell i els seus amics es quedaren encantats, al mateix carreró, mirant els esforços dels homes per pujar les campanes. En acabant, van posar una creu a la façana de l'església i al seu voltant van pintar unes paraules que ell no sabia què volien dir: "Caídos por Dios y por España. José Antonio, ¡Presente!". Submergit en els records, Víctor no s'adonà que un soldat de l'exèrcit enemic reptava silenciosament per un túnel lateral. "Tènyeu, mort!". Recollins, ja s'havia tornat a embacorar! Isqué de la cova i travessà el camí que duia a la replaceta. Allí s'uní als companys eliminats dels dos bàndols, que el reberen amb un somriure resignat.