Li agradava amagar-se allí, encara que no era un lloc especialment segur, perquè hi convergien tres camins. S'arrecerà en la coveta i s'encantà amb l'espilleig de l'aigua entre els joncs. Escoltà al lluny les campanes, i recordà com feia a penes uns anys, durant la guerra, havia vist com rebentaven contra terra amb un estrèpit infernal. Havien vingut uns milicians a endur-se-les a les foneries d'Alcoi per a fer bales de canons. Un, que era el que més manava, duia unes cartutxeres que li creuaven el pit. Van ficar tots els cotxes que hi havia a la plaça dins de l'església i van fer fora tothom, però ell es va arrossegar per les cames de la gent que doctorejava, arrecerada al carreró que rodejava la part lateral de l'esg1ésia –l'estret de l'Abadia- i va veure com s'estimbaven les campanes, una darrere l'altra. Quan caigué la més gran el terrabastall fou tan escandalós que es va haver de tapar les orelles. Feia poc que les havien tornat a posar, amb l'ajut de bastides i corrioles. Ara els que dirigien l'operació eren els falangistes. També els van manar que se n'anaren, però ell i els seus amics es quedaren encantats, al mateix carreró, mirant els esforços dels homes per pujar les campanes. En acabant, van posar una creu a la façana de l'església i al seu voltant van pintar unes paraules que ell no sabia què volien dir: "Caídos por Dios y por España. José Antonio, ¡Presente!". Submergit en els records, Víctor no s'adonà que un soldat de l'exèrcit enemic reptava silenciosament per un túnel lateral. "Tènyeu, mort!". Recollins, ja s'havia tornat a embacorar! Isqué de la cova i travessà el camí que duia a la replaceta. Allí s'uní als companys eliminats dels dos bàndols, que el reberen amb un somriure resignat.