L'espera angoixant d'uns vaixells que mai no arribaren, totes les maniobres dels anomenats intermediaris, la guàrdia pretoriana dels soldats i els tancs que posaven ordre, la pluja que queia sobre un munió d'éssers expectants, els suïcidis que un moment es produïren en cadena, el boig que s'enfilà en un fanal de la llum cridant com un esperitat i l'espectacular irrupció del navili franquista il·luminant sobtadament l'Esplanada i tocant la «Marcha real», tot això ens va produir un efecte psicològic de derrota sense eixida i abatiment. En altres paraules, un lliurament vilipendiós i sense lluita de tots els que allí estàvem que, malgrat ser una multitud armada fins a les dents, no gosàrem defensar-nos i ens lliuràrem sense gairebé una paraula de protesta. L'eixida del port fou silenciosa i tranquil·la, marxàrem pel Raval carretera amunt, abatuts, fins a aplegar al lloc que després s'ha anomenat el Camp dels Ametllers.
Rodejats pels militars italians, aquests iniciaren la seua propaganda a favor diürna propera lluita contra les «democràcies traidores» a la seua causa. I de nit el silenci fou trencat pel crit del comissari Moret quan va exclamar:
-Assassins que ens mateu! -mentre es llençava de cap contra una olivera.
El Camp dels Ametllers, un bancal esglaonat situat a la vora de la carretera de València, va ser el lloc geogràfic que serví de títol a la novel·la de Max Aub Campo de los almendros. Les dades sobre l'esdeveniment li les donà Àngel Gaos, que també va caure com tots nosaltres en el monstruós parany del port d'Alacant; l'informà quan arribà a Mèxic molts anys més tard. Aquest Camp dels Ametllers va ser el primer emplaçament a l'eixida del reducte portuari; va ser el testimoniatge silenciós de la primera nit passada amb els italians, que tot s'ha de dir, ens tractaren com a presoners de guerra, sense aparent set d'odi, però on romanguérem cinc o sis dies en condicions prou més que lamentables.
La vida continuà i ara el camp ja no existeix: una empresa immobiliària hi ha construït uns blocs d'apartaments i no queda gairebé cap rastre d'aquell lloc històric on vàrem passar la nostra primera etapa de captivitat a les mans de les forces vencedores. A poc a poc, tots els vestigis testimonials de la gran tragèdia que vàrem patir tot aquell nombrós estol de desgraciats van esborrant-se; el fatídic camp de concentració d'Albatera, testimoni mut de tants i tants sofriments ara tampoc existeix. La dictadura franquista va tenir molta cura de convertir-lo en un barri humil –d'obrers.