CEIC Alfons el Vell - 2010 - Gandia
He de remarcar també que jo vaig nàixer el 9 d'octubre de l'any 1912, una coincidència augural: ¿caldria pensar si en fer-me gran, quan vaig orientar la meua trajectòria política cap al nacionalisme, va ser marcada per aquesta data tan emblemàtica? La meua mare m'infantà, segons la partida de naixement, a les 8 del vespre, a poqueta nit, al casalot, propietat del meu pare, del carrer de la Vila Nova del Trapig, que ja s'anomenava de Sant Francesc de Borja; casa que va heretar del meu avi patern, de malnom Peapa, el qual la va comprar quan es va decidir d'anar-se'n a viure a una població més gran. Ell venia des del seu llogaret de l'Alqueria de la Comtessa, i va prendre aquella decisió arran de l'assalt amb robatori que feren uns roders que depredaven per les serres dels voltants. [...]
L'assalt de la casa i el robatori va ser una història de lladres i serenos que l'he sentida contar a Gandia durant la meua infantesa, i m'atreia com el conte d'Alí Baba i els quaranta lladres, de l'immens llibre Les mil i una nits. Jo, de ben menut, recorde que a casa, quan es feia fosc, es tancaven les portes amb forrellats i baldes. Moltes vegades, dormint a la meua cambra, que donava a la part del jardí, somniava amb l'assalt d'uns lladres que pujaven per les reixes. Era estiu i dormia dins d'una mosquitera feta d'una estructura de paraigua revestida de gasa de color blau que cobria tot el llir. Una nit vaig sentir un soroll sospitós, em vaig aixecar dempeus al meu llitet envoltat de tul, que m'aïllava de l'exterior i em feia sentir més segur, i vaig cridar molt fort advertint els suposats lladres:
-El meu pare té una escopeta!
Efectivament, penjada d'un clau al dormitori dels pares hi havia una magnífica escopeta Sarrasqueta, calibre del 12, de dos canons, no sé si carregada o no. La contemplava allí penjada i era el meu orgull; em donava una confiança extrema.
La casa de Gandia té la seua història. S'ha venut fa poc, l'any 1982, i la seua descripció la puc fer sense cap error; però vull recordar-la com estava quan hi vivia de xiquet amb tota la meua família. Tenia una façana de vint metres en un edifici de dues plantes, i una andana, o golfes, grandíssima; la superfície era de 390 metres quadrats a cada planta -i un hort al darrere, que arribava a la carretera, amb una fanecada de bona terra i dret a l'aigua que fluïa per una sèquia.
La casa s'havia construït feia molts anys i, amb tota seguretat, havia sofert molts canvis. Quan es va fer l'eixample de Gandia a iniciativa del sant Borja, es va crear una nova via, la Vila Nova del Trapig, que finia amb una muralla que defensava la ciutat per l'oest; aleshores es degué construir la casa, però després la degueren tombar i va ser substituïda per una altra, d'estil italià, ja que hi havia un pati central al qual s'abocaven totes les cambres interiors. La data de la darrera construcció estaria determinada per l'existència d'unes golfes o andana que si havien fet per instal·lar els canyissos per a la cria dels cucs de seda.
A l'entrada hi havia un ample rebedor, amb una cambra a cada costat que donaven al carrer, defensades per bones reixes de ferro forjat; ambdues tenien un recambró o alcova. Al fons de l'entrada hi havia el pati central rodejat per cambres més petites i una cambra de bany; i, al final, a l'esquerra, la gran cuina amb un reixat que donava a l'hort; a la dreta, el menjador amb una llar de foc al fons. A la mateixa entrada es veia també una escala de marbre al descobert que pujava al pis de dalt, amb una barana de ferro i un passamà de bona fusta, que donava a tot el conjunt un aspecte molt elegant.
Les cambres de dalt tenien la mateixa estructura que les de baix, amb tres balcons sobre el carrer; a l'esquerra hi havia la sala de rebre visites importants, amb un piano vertical, un gran espill a la part del fons i un cadiram isabelí, sofà i cadires de braços, i penjada del sostre una aranya de cristall de roca amb moltes llàgrimes penjant i infinitats de braços per sostenir espelmes, però que aleshores ja tenien unes bombetes de llum elèctrica; hi havia també una consola i, al racó, una vitrina amb molts objectes de porcellana i ventalls. Totes les parets estaven recobertes de paper pintat de color rosa adomassat de flors i uns retrats enormes del pare i la mare, amb un marc daurat. A la mateixa planta hi havia més dormitoris i una altra cambra de bany.
La impressió que em va fer el primer dia de curs va ser enorme; malgrat els anys passats encara ho recorde com si fos avui. Tanque els ulls i veig, com en una pel·lícula, la inauguració de l'any academic. L'obertura del curs escolar es va fer amb gran solemnitat al paranimf un gran saló rodejat de quadres de personatges il·lustres; el gran espai estava ple -no n'hi cabia ni un més- d'estudìants que es coneixien els uns als altres i es cridaven amb un aldarull infernal. Jo em trobava allí dins esbalaït, com un gall en corral aliè; solament vaig veure alguns antics companys del batxillerat que feien la mateixa cara que devia fer jo. A fora, al centre del gran pati, il·luminat per un sol de tardor, hi havia la banda municipal de l'Ajuntament de València tocant peces adients al moment, entre les quals Lo cant del valencià i L'entrà de la murta. Cap a les dotze entrà la processó oficial, una comitiva d'il·lustres professors amb toga, musseta i birret amb els colors de cada facultat. L'acte anava precedit d'un discurs ensopit a càrrec del catedràtic de Ciències Sr. Gascó Oliag, una llauna titulada «La ciencia al servicio de la patria».
L'espera angoixant d'uns vaixells que mai no arribaren, totes les maniobres dels anomenats intermediaris, la guàrdia pretoriana dels soldats i els tancs que posaven ordre, la pluja que queia sobre un munió d'éssers expectants, els suïcidis que un moment es produïren en cadena, el boig que s'enfilà en un fanal de la llum cridant com un esperitat i l'espectacular irrupció del navili franquista il·luminant sobtadament l'Esplanada i tocant la «Marcha real», tot això ens va produir un efecte psicològic de derrota sense eixida i abatiment. En altres paraules, un lliurament vilipendiós i sense lluita de tots els que allí estàvem que, malgrat ser una multitud armada fins a les dents, no gosàrem defensar-nos i ens lliuràrem sense gairebé una paraula de protesta. L'eixida del port fou silenciosa i tranquil·la, marxàrem pel Raval carretera amunt, abatuts, fins a aplegar al lloc que després s'ha anomenat el Camp dels Ametllers.
Rodejats pels militars italians, aquests iniciaren la seua propaganda a favor diürna propera lluita contra les «democràcies traidores» a la seua causa. I de nit el silenci fou trencat pel crit del comissari Moret quan va exclamar:
-Assassins que ens mateu! -mentre es llençava de cap contra una olivera.
El Camp dels Ametllers, un bancal esglaonat situat a la vora de la carretera de València, va ser el lloc geogràfic que serví de títol a la novel·la de Max Aub Campo de los almendros. Les dades sobre l'esdeveniment li les donà Àngel Gaos, que també va caure com tots nosaltres en el monstruós parany del port d'Alacant; l'informà quan arribà a Mèxic molts anys més tard. Aquest Camp dels Ametllers va ser el primer emplaçament a l'eixida del reducte portuari; va ser el testimoniatge silenciós de la primera nit passada amb els italians, que tot s'ha de dir, ens tractaren com a presoners de guerra, sense aparent set d'odi, però on romanguérem cinc o sis dies en condicions prou més que lamentables.
La vida continuà i ara el camp ja no existeix: una empresa immobiliària hi ha construït uns blocs d'apartaments i no queda gairebé cap rastre d'aquell lloc històric on vàrem passar la nostra primera etapa de captivitat a les mans de les forces vencedores. A poc a poc, tots els vestigis testimonials de la gran tragèdia que vàrem patir tot aquell nombrós estol de desgraciats van esborrant-se; el fatídic camp de concentració d'Albatera, testimoni mut de tants i tants sofriments ara tampoc existeix. La dictadura franquista va tenir molta cura de convertir-lo en un barri humil –d'obrers.