L'església era de gom a gom i just amb prou feines i posant-hi temps acabaren obrint-se pas fins a la pica d'aigua beneïda. La dona, que l'abastà primer, hi mullà el cap dels dits i oferí al seu home un lleu contacte, carnós i humit, que tot seguit ell es traslladà distretament per alguns indrets del cos mentre feia de manera desmanyotada el signe singular d'una creu de cinc braços.
A l'altar major, fins a sis capellans amb casulla negra es movien amb elegància i lentitud fent la representació cerimonial del dolor del poble. Els amos de s'Almonia feren renúncia, sense dir-s'ho, a provar d'abastar la capella de la Verge pagesa, on, endemés, devien ser ocupades, amb tota certesa, les dues cadires de cirerer, amb reclinatori, que els eren pròpies, i al respatller de les quals eren encara ben visibles, gravades a foc, aquelles dues lletres que molta de gent ja no sabia quin nom de família volien resumir.
Sobresurant aquella mar de caps que el distanciava, l'amo en Cosme anà destriant, arrenglerats de manera preferent dins l'espai obert en forma de placeta que s'obria enfront als esglaons de l'altar major, clatells, perfils, rostres esbiaixats de cada un dels quals irradiava un nom, rere el nom una veu i, rere ella, tota una història personal. Eren tots coneguts, ben vists i temuts alhora, desafectats alguns de manera callada, considerats tots ensems. Entre d'altres molts, que just albirava, veia destacar la clatellera del batle, ampla com una esquena de brau, el perfil sibil·lí de la cap de l'Organització Femenina, l'occípit calb del capità que es distingia talment un càntir orellut, el bigoti del jutge... Eren homes, amics alguns, coneguts els altres. Tots junts, seguretats.