Edicions del Salobre - 2008 - Pollenç
A empentes, feren col·locar els tres emmanillats un vora l'altre, donant la cara de ple a la llum.
En un instant que, de tan breu, semblà com si l'escena hagués estat assajada, es formà l'escamot i, dins el silenci corprenedor, es sentí que els fusells eren posats a punt.
Quan alguns ja apuntaven, de sobte l'escrivent es posà a córrer de bell nou, de manera enfollida. Per un breu moment, semblà com si la fosca fos consistent i, topant amb ella, no aconseguís sortir de dins la clapa de llum, però finalment ho assolí i se'l perdé de vista cap a dins la negror.
Aquesta vegada la seva malaptesa era total. Corria d'una manera esvalotada, tot fent ziga-zagues i, abans de distanciar-se tant com l'altra vegada, fou aglapit de bell nou, enmig d'un devessall de malediccions.
Augmentà l'excitació de tothom i semblà com si tot el clot fos una immensa caliuera. Sonaren veus, crits. A un de l'escamot se li escapà un tret cap a enlloc.
El dispar, dins aquell lloc tancat, sonà d'una manera feresta, multiplicat, i no féu sinó créixer la tibantor general de nervis, posant la gent gairebé histèrica. Entre la circulació ràpida d'una escapçadura de frases, es sentí que l'amo en Cosme, des de l'avantatge que li donava la seva perspectiva d'espectador, cridava:
—Trencau-li una cama!
No ho hagué de repetir. Com si es tractàs d'un vell costum que aquell moment suplicàs just perquè algú el recordàs, un de l'escamot es capgirà el fusell dins les mans i, agafant-lo per la canonada, va ventar aquell home per la baixacama i tot seguit se'l veié esbucar com un vas buit que de sobte es trenca per un canvi de temperatura.
Quan, dues hores després, arribà a s'Almonia, a l'amo en Cosme li costà molt dormir i va poder comptar les batallades de rellotge de peu, que no acabaven mai, fins que l'auba ja incordiava per la finestra.
L'església era de gom a gom i just amb prou feines i posant-hi temps acabaren obrint-se pas fins a la pica d'aigua beneïda. La dona, que l'abastà primer, hi mullà el cap dels dits i oferí al seu home un lleu contacte, carnós i humit, que tot seguit ell es traslladà distretament per alguns indrets del cos mentre feia de manera desmanyotada el signe singular d'una creu de cinc braços.
A l'altar major, fins a sis capellans amb casulla negra es movien amb elegància i lentitud fent la representació cerimonial del dolor del poble. Els amos de s'Almonia feren renúncia, sense dir-s'ho, a provar d'abastar la capella de la Verge pagesa, on, endemés, devien ser ocupades, amb tota certesa, les dues cadires de cirerer, amb reclinatori, que els eren pròpies, i al respatller de les quals eren encara ben visibles, gravades a foc, aquelles dues lletres que molta de gent ja no sabia quin nom de família volien resumir.
Sobresurant aquella mar de caps que el distanciava, l'amo en Cosme anà destriant, arrenglerats de manera preferent dins l'espai obert en forma de placeta que s'obria enfront als esglaons de l'altar major, clatells, perfils, rostres esbiaixats de cada un dels quals irradiava un nom, rere el nom una veu i, rere ella, tota una història personal. Eren tots coneguts, ben vists i temuts alhora, desafectats alguns de manera callada, considerats tots ensems. Entre d'altres molts, que just albirava, veia destacar la clatellera del batle, ampla com una esquena de brau, el perfil sibil·lí de la cap de l'Organització Femenina, l'occípit calb del capità que es distingia talment un càntir orellut, el bigoti del jutge... Eren homes, amics alguns, coneguts els altres. Tots junts, seguretats.