L'església de Santa Caterina és de les més importants i antigues de la ciutat, de finals del segle XIII i primers del XIV, gòtica primitiva per tant. També tenia un recobriment interior del XVIII, que ha estat arrancat i picat tan a consciència que ara la pedra original arriba a semblar falsa. (Fa una estona, quan passàvem per l'Avinguda de l'Oest, no he volgut arribar a la plaça de Sant Agustí, perquè tal com han deixat l'església gòtica de l'antic convent és un autèntic horror.) Gràcies al cel, ningú no ha tocat encara el campanar de Santa Caterina, que conserva el color de pedra fosca torrada pel temps i la pàtina del sol i dels aires urbans. Jo li tinc un amor molt especial a aquesta torre, i si la miren des d'ací mateix amb detall, i després venint de més lluny pel carrer de la Pau, no dubte que els ha de despertar el mateix amor. La va acabar el 1703 l'arquitecte Joan Baptista Vinyes, que només per això mereix ser recordat, i està feta d'un barroc tan subtil, tan delicat i tan fi, és tan esvelta i té tanta elegància, que..., en fi, a mi em té captivat el cor, però ja se sap que la passió no facilita la moderació dels adjectius.