Les perdius del rector de Vallfogona
Una vegada era el rector de Vallfogona, al qual agradaven molt les perdius.
Vet aquí que un dia, amb motiu de tenir predicador per a una festa, es va procurar dues perdius. La majordona es va lluir tant, guisant-les, que els àngels hi cantaven. Així ho va proclamar amb la col·laboració i l'aquiescència de l'escolà; i espicassant-ne primer una mica, després una mica més, després una altra mica, va venir que se les varen acabar.
La majordona no volia arribar tan enllà, però l'escolanet feia:
—No tingueu por!
—Oh! Què dirà el senyor rector!
—Ja veureu!
Arribà de l'església el predicador, mentre el rector endreçava els ornaments que havien servit per a l'ofici, i l'escolà se li planta al davant i li diu:
—Escolti: el senyor rector és molt bon home, però de vegades té unes rauxes!...
—Què fa?
—Que, si li ve la intenció, talla les orelles del convidat...
—I com se li coneix, si li ve la rauxa?
—Molt fàcilment: es posa alegre i diu: «Ara!». Agafa el ganivet, l'esmola, i, si el desgraciat no es posa a córrer, les seves orelles ja han begut oli.
Estant en aquestes raons, arriba el senyor rector i, és clar, tothom callat d'allò del tallament d'orelles. Només el predicador se'l mirava, pensant:
—Pobre home! Ningú ho diria.
Ve l'hora del dinar, i es menjaren la sopa, i res; el bullit, i res; i quan treuen els plats per a portar l'entrant, aleshores, el rector, ell que agafa el ganivet, es posa a esmolar-lo, i diu tot content:
—Ara!
En sentir-ho, el predicador s'alça i arrenca a córrer, i l'escolà al seu darrera.
El rector, que no sabia de què anava ni de què venia, demana què passa, i torna l'escolà tot compungit:
—Sí, miri: que el predicador marxa i ens ha robat les dues perdius.
Surt el rector a la finestra i crida:
—Escolti! Almenys de dues, una.
L'altre, que es pensava que es referia a les orelles, contestà:
—Ni una ni cap!
I qui correrà, sinó ell?