Autor: Valeri Serra i Boldú
Indret: Bust a Valeri Serra i Boldú (Bellpuig d'Urgell)

Les perdius del rector de Vallfogona

Una vegada era el rector de Vallfogona, al qual agradaven molt les perdius.

Vet aquí que un dia, amb motiu de tenir predicador per a una festa, es va procurar dues perdius. La majordona es va lluir tant, guisant-les, que els àngels hi cantaven. Així ho va proclamar amb la col·laboració i l'aquiescència de l'escolà; i espicassant-ne primer una mica, després una mica més, després una altra mica, va venir que se les varen acabar.

La majordona no volia arribar tan enllà, però l'escolanet feia:

—No tingueu por!

—Oh! Què dirà el senyor rector!

—Ja veureu!

Arribà de l'església el predicador, mentre el rector endreçava els ornaments que havien servit per a l'ofici, i l'escolà se li planta al davant i li diu:

—Escolti: el senyor rector és molt bon home, però de vegades té unes rauxes!...

—Què fa?

—Que, si li ve la intenció, talla les orelles del convidat...

—I com se li coneix, si li ve la rauxa?

—Molt fàcilment: es posa alegre i diu: «Ara!». Agafa el ganivet, l'esmola, i, si el desgraciat no es posa a córrer, les seves orelles ja han begut oli.

Estant en aquestes raons, arriba el senyor rector i, és clar, tothom callat d'allò del tallament d'orelles. Només el predicador se'l mirava, pensant:

—Pobre home! Ningú ho diria.

Ve l'hora del dinar, i es menjaren la sopa, i res; el bullit, i res; i quan treuen els plats per a portar l'entrant, aleshores, el rector, ell que agafa el ganivet, es posa a esmolar-lo, i diu tot content:

—Ara!

En sentir-ho, el predicador s'alça i arrenca a córrer, i l'escolà al seu darrera.

El rector, que no sabia de què anava ni de què venia, demana què passa, i torna l'escolà tot compungit:

—Sí, miri: que el predicador marxa i ens ha robat les dues perdius.

Surt el rector a la finestra i crida:

—Escolti! Almenys de dues, una.

L'altre, que es pensava que es referia a les orelles, contestà:

—Ni una ni cap!

I qui correrà, sinó ell?

Autor: Valeri Serra i Boldú
Indret: Davant la rectoria (Miralcamp)

La majordoma de Miralcamp

 

Una vegada era la majordoma de Miralcamp, que tenia molt poca memòria. Va arribar la festa major, havien de tenir molts convidats i decidiren amb el senyor rector matar un cabrit, per a tenir així entrant de suc i rostit. Però, la bona dona, en acabat de dir, acabat d'oferir: no es va recordar, sinó que s'havia de matar el cabrit. El senyor rector, quan tocaren a l'església, se n'hi anà, i a la majordoma, que cuidà de preparar l'olla i els tràfecs que hi ha en una casa el dia de festa major, tant li havia fugit de la memòria la manera com havia de guisar el cabrit, que, per més que va rumiar, va donar-se per perduda; no hi va haver manera de recordar-se'n.

El matí anava passant, ja havien fet la processó, ja devien haver començat la missa, ja van tocar a sermó, que de sobte va dir:

—Ja veuràs, me n'aniré a l'església, em posaré el cabrit a la falda, i, quan el senyor rector em veurà, em dirà, cantant, de quina manera he de guisar-lo.

I així ho va fer: se'n va a l'església, es posà al lloc on sempre solia posar-se, ben representada en un banquet adossat a una pilastra que donava davant de l'altar major, i amb el cabrit a la falda. En ser a l'"Orate, fratres", el senyor rector va veure la majordoma amb el cabrit a la falda, i, donant-se per entès, en sent al prefaci va intercalar-hi aquestes paraules:

 

Dona nostra, dona nostra,

vós qui del cabrit feu mostra:

mig rostit i mig bullit,

cap i peus a la cassola,

per Christum Dominum nostrum.

 

Per quem majestatem... Va continuar el prefaci, va continuar la missa, tapà el cabrit amb el davantal i va marxar més que de pressa a guisar-lo de la manera que el senyor rector acabava de dir-li i ningú més va entendre.