Les cigales cantaven enfollides, omplint amb llur metàl·lic xerriqueig els pins nans de la ribera de Camp de Mar, la petita cala, envaïda pel sol de migdia.
El càntic de les cigales s'estenia per damunt de les aigües, es perdia mar endins. Al fons de la cala, tancant la línia brillant de la platja, set palmeres es llançaven cap al blau esvaït, blanquinós de llum, del cel.
El Gèminis, el blanc iot ancorat al mig de la rada, semblava surar en el buit, immòbil sobre una aigua llisa, transparent, que deixava veure un fons de sorra lleugerament ondulant. Un silenci dens, lluminós, gravitava pertot arreu.
Una gran papallona vermella, clapada de negre, voletejava al meu voltant. Mig endormiscat pel sol i pel violent cant de les cigales, les evolucions de la papallona em produïen la sensació d'una cosa fresca, sedant i alhora vivificadora. Ajagut sobre la calenta fusta de la coberta, a penes parava atenció a les prolixes explicacions i als moviments de Holst.
Ell era a popa, dret, en vestit de bany, immens i de color de rosa. Ben dreçat, amb els braços estesos davant seu, em repetia una vegada i una altra la lliçó.
—...t'asseguro que és facilíssim. Et poses dret, estens els braços i, amb els peus, et dónes un breu i enèrgic impuls. Llavors, ja en l'aire, una lleugera flexió de cintura i de cames et fa caure vertical.
— Si, sí... Ja ho veig...
— Mira, ara em capbusso jo. No tinguis por; després llança-t'hi tu, també.
—Bé...
Pegà un bot i, un moment, va semblar un angle suspès en l'aire. Llavors, rígid com un fus, caigué amb estrèpit, obrint l'aigua, i es va submergir.
La papallona em fregà el nas, i després volà de pressa cap a la bandera holandesa que penjava, fluixa, a popa. Allí començà a traçar cercles en espiral, esculpint una imaginària columna salomònica.
—Ho has vist? Què! Hala, hala, no siguis gallina, home; ara tu, vinga! Ja veuràs com està al punt, l'aigua!
Els crits de Holst, que havia emergit uns quants metres lluny del Gèminis, m'obligaren a aixecar-me. Vaig caminar, de mala gana, cap a popa. Em feien mal les articulacions i, en veure'm amb un senzill banyador, m'avergonyia de la meva pell esblanqueïda i de les meves carns fluixes. Però em trobava bé en aquella cala mallorquina, càlida i atapeïda de llum.
Vaig inclinar-me sobre la borda. L'aigua encara no estava quieta. El capbussó de Holst havia imprès un lleu balanceig al Gèminis. Després d'inclinar lleugerament el cos i d'aclucar els ulls, em vaig deixar anar. I vaig rebre un cop fortíssim a la panxa, i el nas se m'omplí d'aigua.