Edicions Proa - 1965 - Barcelona
I caminava darrera el cotxe de morts, cap al petit cementiri, situat en una vorera de la vall de Sant Telm, al mig d'un camp groguenc pels rostolls de blat. Cinc altíssims xiprers, llances de verd fosc entre el verd clar de les figueres i els pins propers, s'alçaven per damunt de la paret grisa, de marès brut, i de les petites creus de ciment.
Ja dins el cementiri, cobriren el taüt amb una bandera espanyola, i un escamot de soldats presentà les armes, mentre l'agut i net so d'un cornetí trencava l'atmosfera plàcida i feia callar ocells i cigales.
Jo estava embajanit, a punt de caure, bategant. Quan el bagul davallava a la fossa, Krista pegà un llarg i penetrant crit, amb els ulls a punt de botir-li, i abraçà el seu pare, plorant entretalladament. El pastor mirava, sense dir res i perduda la mirada, cap al cel. Un cel d'un blau empal·lidit pel sol, el mateix blau lletós dels ulls del pastor Cronac.
Krista estava dreta al meu davant, contemplant-me amb expressió dura. Em vaig fer enrera, sorprès. La seva mirada va semblar empetitir-me. Es posà a caminar. La vaig agafar per un braç. La pell li cremava.
- Krista... - vaig murmurar.
No contestà. Va passar un minut llarg. I per fi parlà, amb veu àtona.
- Què desitja?
-Jo... Volia dir-li que sento molt, moltíssim, el que... que ha passat a en Miquel...
- Gràcies - articulà, freda.
En aquest moment jo era sincer, vessava sinceritat. Em vaig encendre.
- Li asseguro que ho sento! Ho sento moltíssim, Krista, ho sento de tot cor! Cregui'm! Donaria... donaria no sé què per tornar-li la vida! Cregui'm, Krista, per Déu, cregui'm!
Tremolava. Les paraules em sortien a glopades. Amb la mà li estrenyia el braç, l'hi estirava. El dolor m'omplia. Ella em mirà, amb la sorpresa dibuixada als ulls. La rigidesa de la cara se li afluixà, i en la seva mirada i en les seves paraules vaig percebre emoció, fins i tot cordialitat.
-Sí... El crec. Fa un minut li hauria..., no sé, escopit per ventura, sense comprendre que la..., que això - i assenyalà vagament cap a la tomba - està per damunt dels rancors, de les petiteses... I li sóc sincera en dir-li que oblido tot el passat. I faci-ho vostè també!... No pot imaginar-se com em consolen les seves paraules...
Una llàgrima li entela els ulls. Em posa una mà sobre un braç. Vaig mirar intensament, commogut, el seu rostre, de línies fermes, segures, la fondària dels seus ulls verds, els cabells amollats, roigs, i aquell vestit negre que li cenyia el cos... La mare... Renaixia el càlid, intens record de la imatge de la mare, també amb un vestit negre, en aquella exposició d'Amsterdam... Vaig passar una mà suaument per la cabellera de Krista.
I es va desfer en un plor infantil, tranquil, recolzant-se lleugerament en mi.
I arribaren els dimonis. Sorgiren. Els famèlics i cecs dimonis de l'orgull, supèrbia de Satan. Per les meves venes va flamejar, corregué veloçment, la sang. I em vaig sentir elevat per una alegria gegantina. Era la veu, no ja insinuant, sinó eixordadora, del triomf, de la serpent: "I sereu com déus...".
Els braços, els meus braços, van cenyir les espatlles de Krista; la vaig atreure cap a mi. I vaig sentir els seus pits contra el meu. Els meus llavis s'esclafaren, els vaig tòrcer apassionadament, damunt els seus. En separar-los, amb el regust de la seva saliva, de la seva boca, al meu paladar, vaig poder dir, feliç com mai no ho havia estat, mentre les meves mans es tancaven amb ànsia damunt la seva esquena:
- Estimada! Estimada meva! Amor meu!
D'una revolada, com un animal acorralat, es va desfer de la meva abraçada. I em va envestir, cridant enronquida, pegant-me i clavant-me les ungles a la cara.
- Porc! Canalla! És repugnant!
Vaig retrocedir, espantat, intentant cobrir-me amb les mans. Ella s'aturà, respirant sense compàs; em mirava tremolant de fúria. Jo estava encongit, glaçat.
Bufà, i altra vegada avançà cap a mi. Jo em vaig encongir encara més. La seva cama es mogué amb rapidesa, i em descarregà dues puntades de peu al genoll. La punta de les seves sabates xocà durament contra els meus ossos.
Es girà amb un moviment brusc, i amb llargs passos es dirigí a la porta.
I em vaig quedar allí, acalat, quasi abatut a terra, perduda tota sensibilitat. No sé l'estona que va passar.
********
En aixecar-me, el cementiri era desert, inundat de sol. Lentament vaig sortir. A fora, sobre la blanca pols de la carretera, tres escorpins lluitaven, alta i corba la cua, amb moviments com mecànics. Els escorpins... Les destructores bèsties de l'Apocalipsi... I vaig veure absolutament que l'únic que pot crear a l'home és la seva mateixa força. Ell mateix, amb tot el seu alè i precarietat. Ell sol, per ventura també ell i els altres. Allí, abocats a la llum i a la calor del migdia, s'envestien les tres bèsties, amb cops ràpids i precisos, secs.
Vaig partir cap a Sant Telm, amb el sol darrera, guiat per la meva ombra, tremolosa i allargassada.
I aquella tarda plàcida, sense vent i amb la mar en calma, vaig arribar a Sant Tem: la platja pedregosa, llarga; a la dreta, el poblet, un simple carrer amb cases al costat, i una plaça, que s'estenia per la rocallosa vorera de mar; a l'esquerra de la platja, la blanca capella de l'Església Reformada d'Holanda.
Les rodes del carro xerricaren en l'atmosfera diàfana, saturada d'un sol suau, ja descendent. Ens aturàrem davant la capella. Vaig baixar,
No se sentia res, fora de l'apagat brunzit dels insectes que omplien les flors de romaní i els brucs des voltants. Vaig tombar cap a la part de darrera de la vicaria, on ja no tocava el sol.
I la vaig veure. Era allí, amb una regadora a la mà, regant uns geranis. Els cabells, la roja cabellera, li queien damunt l'esquena. Duia una bata groga, molt cenyida, que li deixava les espatlles descobertes. Em vaig quedar aturat, mirant-la. L'emoció em feia tremolar. I em vaig haver d'aguantar, amb una mà, al tronc arrugat d'una parra.
En Miquel... El veia davant meu, dues nits endarrera, tombat a terra, esbullats pel vendaval els seus cabells rossos, pregant-me que el deixés...
I l'endemà, ahir, el seu cos havia aparegut destrossat, inflat per l'aigua, sobre les mateixes roques volcàniques, al peu del pendent del camí, a flor de mar, a pocs metres d'on jo l'havia deixat.
Ofegat i destrossat per les roques, dictaminà el metge. Es feren indagacions: Krista s'havia acomiadat d'ell poc després de les deu del vespre. I ja ningú més no l'havia tornat a veure. Les deduccions foren breus: a causa del vent i de la fosca, havia caigut pel penya-segat; una vegada dins l'aigua, la cama enguixada no li havia deixat fer el més petit esforç. S'ofegà. Finalment, la mar el tirà contra les roques, damunt les quals el deixà. Poc després de mitjanit havia començat a amainar el temporal.
Ningú no l'havia vist després de les deu... Ningú... Jo vaig callar. Vaig callar i havia d'aguantar-me per a no rebentar en crits, horroritzat.
En Miquel havia caigut... Sí, per ventura en Miquel havia caigut. Però jo el vaig veure caminar, lentament, segur, i el vent no el podia haver tirat avall, a la mar! El cap em bullia. I encara que hagués passat així, que el vent l'hagués empès, ¿per què en Miquel no havia estat capaç d'evitar la caiguda? O... o... ¿havia estat ell qui, en una ratxa de desesperació, s'havia tirat a mar? ¿O potser havia partit, encegat de dolor, i li fallà el peu?
Fos com fos, em veia a mi i les meves paraules voletejant entorn d'un home que havia mort.
I aquestes imatges i aquestes preguntes m'encerclaven, aclaparadores. Encara avui, després d'haver passat tants anys, sorgeixen a vegades d'aquestes obscures zones, plenes de dits acusadors, que tots duem a dintre. Preguntes i imatges de monòtona i desesperada cançó, al voltant de les quals giren les nits d'insomni. I que ens recorden, una altra vegada, l'egoisme, l'orgull, tot aquest teixit de forces brutals que formen part del nostre genuí ésser. Que ens recorden que els remordiments i el dolor caminen sempre al nostre costat, com els ingenus àngels guardians que imaginava la gent medieval, al llarg del camí de la vida. Preguntes i acusacions que copegen l'home per dir-li que l'absoluta felicitat no passa de ser una pobra il·lusió, per molt que la desitgem.
Això, si hom, en lloc de doblegar-se sota la fosca, no té el misteriós poder d'alçar-se cap a la llum, cap a l'humà. I jo no vaig aconseguir-ho.
Anit passada havia tornat a sentir el buf calent de la febre. I el cervell ple d'al·lucinacions: em veia dret, rient triomfalment, davant aquell home desfet, feliç un moment abans, fregant-li per la cara tot el meu rancor.
I m'imaginava després el seu cos rebotant de pedra en pedra, submergint-se en la violenta mar, lluitant a la desesperada, mentre aquella cuirassa de guix l'estirava cap al fons. I després, inert, saturat d'aigua, pujant i baixant, damunt la cresta blanquinosa d'una ona, i pegant contra el rocam i quedant, per últim, sobre una gegantina roca erosionada, amb la pell esqueixada, les carns morades de cops. Un cos mort, de cara a la mar que anava aplacant la seva fúria, fins a convertir-se en una llisa superfície de plom, esperant el sol del matí per tornar-se d'un blau pur, intens.
Les cigales cantaven enfollides, omplint amb llur metàl·lic xerriqueig els pins nans de la ribera de Camp de Mar, la petita cala, envaïda pel sol de migdia.
El càntic de les cigales s'estenia per damunt de les aigües, es perdia mar endins. Al fons de la cala, tancant la línia brillant de la platja, set palmeres es llançaven cap al blau esvaït, blanquinós de llum, del cel.
El Gèminis, el blanc iot ancorat al mig de la rada, semblava surar en el buit, immòbil sobre una aigua llisa, transparent, que deixava veure un fons de sorra lleugerament ondulant. Un silenci dens, lluminós, gravitava pertot arreu.
Una gran papallona vermella, clapada de negre, voletejava al meu voltant. Mig endormiscat pel sol i pel violent cant de les cigales, les evolucions de la papallona em produïen la sensació d'una cosa fresca, sedant i alhora vivificadora. Ajagut sobre la calenta fusta de la coberta, a penes parava atenció a les prolixes explicacions i als moviments de Holst.
Ell era a popa, dret, en vestit de bany, immens i de color de rosa. Ben dreçat, amb els braços estesos davant seu, em repetia una vegada i una altra la lliçó.
—...t'asseguro que és facilíssim. Et poses dret, estens els braços i, amb els peus, et dónes un breu i enèrgic impuls. Llavors, ja en l'aire, una lleugera flexió de cintura i de cames et fa caure vertical.
— Si, sí... Ja ho veig...
— Mira, ara em capbusso jo. No tinguis por; després llança-t'hi tu, també.
—Bé...
Pegà un bot i, un moment, va semblar un angle suspès en l'aire. Llavors, rígid com un fus, caigué amb estrèpit, obrint l'aigua, i es va submergir.
La papallona em fregà el nas, i després volà de pressa cap a la bandera holandesa que penjava, fluixa, a popa. Allí començà a traçar cercles en espiral, esculpint una imaginària columna salomònica.
—Ho has vist? Què! Hala, hala, no siguis gallina, home; ara tu, vinga! Ja veuràs com està al punt, l'aigua!
Els crits de Holst, que havia emergit uns quants metres lluny del Gèminis, m'obligaren a aixecar-me. Vaig caminar, de mala gana, cap a popa. Em feien mal les articulacions i, en veure'm amb un senzill banyador, m'avergonyia de la meva pell esblanqueïda i de les meves carns fluixes. Però em trobava bé en aquella cala mallorquina, càlida i atapeïda de llum.
Vaig inclinar-me sobre la borda. L'aigua encara no estava quieta. El capbussó de Holst havia imprès un lleu balanceig al Gèminis. Després d'inclinar lleugerament el cos i d'aclucar els ulls, em vaig deixar anar. I vaig rebre un cop fortíssim a la panxa, i el nas se m'omplí d'aigua.