Les cases són a un tret escàs de pedra, les unes de les altres. La majoria esbatanen les conques cegues de les portes i finestres. Moltes de teulades són esventrades, els cairats pengen negres i consumits d'un cap, i les intimitats de la llar són al descobert. Les parets mostren les pedres desiguals, les quals, al bat del sol, fan rossejar els edificis. Els d'arran del cingle no senten l'angúnia del perill de tombar-s'hi. Pedra, morter, calç, ací com arreu, són els elements de les construccions. Però això, damunt la roca viva, vora el gran cingle, de cara a la immensitat blavissa, té un encís novell. Un patiet posseeix només una minúscula margenada seca, que el llevi de la temença de deixar-se lliscar dins el gran badall.
Entre casa i casa, hi ha margenades oxidades, clapejades de groc, amb arrapaments de líquens, si no són enfilades d'heura. Una closa, un inici de carrer desapareix en una era, on els mussarencs baten llur blat de cara i arran de l'abís. S'insinua un altre carrer i mor en l'enrunament d'un corral. El cementiri amb els murs barbats d'heura, l'esglesiola i la deserta rectoria, fan el contorn a una placeta, que es prolonga amb el rengle de rústics edificis de davant de l'enxollament, el qual viu pres del propi encís. Mitja dotzena de xops alterosos li fan guàrdia i s'hi emmirallen. Cases arrupides, esgrogueïdes, cansades, que han derrotat tantes de tempestes i que, any darrera any, han vençut les neus i la mestralada impetuosa. Només gallegen una micoia aquestes del rengle del xoll i, això, per motiu de la companyia que els fa el campanaret octagonal amb la caperutxa feta de roges teules sarraïnes. A les petites finestres d'aquest rengle de cases hi ha negres cassoles, ferrades, gibrells i testos amb clavellines i petits rosers enfredorits. Llur esclat no serva comparança amb la ufana de la florida que hi ha en l'herbei.