Des del cim del poble, hom aconsegueix el castellot per una rampa que aboca a la gran volta gòtica, que li feia de portal. La vella fortificació serva només uns murs obstinats a baranejar per tot el contorn de l'abís. Sense cap teulada, la seva silueta al cim del bloc acolumnat és l'encís major del clot penyaler, on la petita nau de Pratdip sembla ancorada. Proa encarada al congost, la roca del castell fou un dia l'escut que presentà a les sagetes enemigues la vileta fortificada. Si els guerrers no pogueren mai enfilar el penyal, l'enfilen ara, que és en abandó, ullastrells i bargallons que, arrelats en esquerdes, agiten llur ramatge a mitja roca. Per la banda del congost, el castell encara rumbeja, en mirar-se a l'enxup del molí fariner, enllà del baluard del molí de Més Amunt. Hom diu que aquest, cobert de penjarelles d'heura i tumultuosament aclamat pel brancam dels garrofers, guarda tresors enterrats, secret que un gavatx se'n dugué a la tomba. Per la banda del poble, la vella fortificació senyoreja damunt les teulades i les torres emmerletades que, quan minva el febrer, apareixen emmarcades pels camps, on les soques negres dels vells ametllers es drecen amb el brancatge en flor, damunt les tendrors del sembrat que velluta la terra.

Les cases són a un tret escàs de pedra, les unes de les altres. La majoria esbatanen les conques cegues de les portes i finestres. Moltes de teulades són esventrades, els cairats pengen negres i consumits d'un cap, i les intimitats de la llar són al descobert. Les parets mostren les pedres desiguals, les quals, al bat del sol, fan rossejar els edificis. Els d'arran del cingle no senten l'angúnia del perill de tombar-s'hi. Pedra, morter, calç, ací com arreu, són els elements de les construccions. Però això, damunt la roca viva, vora el gran cingle, de cara a la immensitat blavissa, té un encís novell. Un patiet posseeix només una minúscula margenada seca, que el llevi de la temença de deixar-se lliscar dins el gran badall.

Entre casa i casa, hi ha margenades oxidades, clapejades de groc, amb arrapaments de líquens, si no són enfilades d'heura. Una closa, un inici de carrer desapareix en una era, on els mussarencs baten llur blat de cara i arran de l'abís. S'insinua un altre carrer i mor en l'enrunament d'un corral. El cementiri amb els murs barbats d'heura, l'esglesiola i la deserta rectoria, fan el contorn a una placeta, que es prolonga amb el rengle de rústics edificis de davant de l'enxollament, el qual viu pres del propi encís. Mitja dotzena de xops alterosos li fan guàrdia i s'hi emmirallen. Cases arrupides, esgrogueïdes, cansades, que han derrotat tantes de tempestes i que, any darrera any, han vençut les neus i la mestralada impetuosa. Només gallegen una micoia aquestes del rengle del xoll i, això, per motiu de la companyia que els fa el campanaret octagonal amb la caperutxa feta de roges teules sarraïnes. A les petites finestres d'aquest rengle de cases hi ha negres cassoles, ferrades, gibrells i testos amb clavellines i petits rosers enfredorits. Llur esclat no serva comparança amb la ufana de la florida que hi ha en l'herbei.

És enllà de la Pasqua quan el roquer de les Airasses és una catifa verdejant, espargida de flors múltiples. Plantats arran de l'espadat, mentre criden els corbs que creuen la immensitat, ens subjuga el gran panorama. La plana, presidida per Reus, es manifesta als nostres ulls amb tot l'esclat multicolor, fistonejada pel blau d'acer de la mar, amb la gràcia del cap de Salou —mig de l'aigua, mig de la terra— que la fereix com un glavi. Una opulència verdejant, escumosa de verd i d'or, marca la vall oberta, entre Vilaplana i Alforja. Enllà, de ponent a migdia, hi ha la superba successió de serres que va del Camp a l'Ebre. Juguen els primers termes abruptes, acoltellats i sangonents amb les blavors vives o desmaiades de les llunyanies. A sol o a ressol, a claror perla de cel tapat, a llum naixent o a vermellors de sol ponent, es coloren, es matisen, s'esblaimen, es velen o, per contra, s'aviven i prenen puixança, els roquers, les cingleres, els vermellejants planells suspesos, les clapes de bosc, les taquetes dels masos, els esvorancs dels torrents, els arenys de les rieres i la dilatada plana que llangueix tot esblanqueint-se...

¿Quin daler menà els primers homes que bastiren la Mussara dalt de l'aspre morrot alterós, ventós i fred, de cara a la plana tèbia i a la mar enlluernadora? ¿Fou el mateix que a nosaltres ens reté, ací, peu drets, arran de l'abís, guanyats per tanta bellesa? ¿Quin daler, quins secrets lligams retenen encara l'home a les pobreses d'ací dalt, avesat a la diària contemplació de la plana pròdiga, ubèrrima, temptadora? A la terra baixa ha d'acudir per proveir-se de tot allò que li és indispensable i per vendre la mica de blat que, a còpia d'esforços, pot haver com a sobrer. La temptació i el contacte són de cada dia i de cada hora. ¡Quina lliçó de fidelitat i de voluntat ens donen les cases encara obertes i els pendissos encara conreats de la pobra, humil, enfredorida i escardalenca Mussara! Allà baix —al Camp— hi ha la riquesa i l'abundància i, amb ella, l'exaltació i el traüt. Ací dalt hi ha l'austeritat, la resignació i la callada i serena humilitat.

Eixint de l'església, el gran panorama que s'ofereix des del portal romànic i la barana del seu davant, us atrau l'esguard, us desperso- nifica i fa recular la veu de la pròpia consciència i de la mística devoció. L'ànima, ara, s'expandeix embadalida, en admiració extrema. Dins la nau verna era el recolliment i el silenci. D'ací estant, prorrompríeu en crits de joia, exclamacions d'entusiasme i de gaubança. El bat de la sole- llada dóna gales inusitades als pendissos, a les cingleres, als boscos llu- nyans i a les ruïnes immediates. És la bellesa externa del món, que se us mostra amb tot l'esclat. Dins la disbauxa de la llum d'estiu que emboi- ra l'atmosfera, els cingles altius, de modalitat cendra, dels Motllats, encerclen la part alta de la vall de l'Aixàvega. Es precipita la inflada fal- dilla de la serra amb efusió de sembrats vers els cingles de damunt de les Fonts del Glorieta. A l'una banda, el redreç sobtat i negrenc de la serra del Pou i, a l'altra, els ventres deformes i grossers de la serra de la Lluera. Boscos i cingles blau-negre fan guàrdia estreta a les brillants sinuositats del riu, el qual va camí del Camp. La plana blava, rosada i verda, des del peu de la serra negra a la mar, fulgura amb Tarragona, retallada en el blau-cel de les aigües extenses. El cap de Salou és talment un aligot d'ales esteses que és a punt de volar endins la mar, però que serva la cua amarrada a la sorra.

Al capdamunt del turó verd-ploma hi ha una placeta davant de la rectoria. Un triple escut floreix a la clau del portal romànic i ennobleix el casalot. Entre la rectoria i l'església s'obre, irregular, el cementiri, clos per una alta paret ornada amb esteles discoides. El clos sense cap arbre i, com a deixa dels anys de la revolta iconoclasta, sense cap creu, és possible que un dia estigués replanat, però, avui, fa una lleugera esquena d'ase. Un herbei ufanós, amb esbarzers als extrems, cobreix la santa terra. Un pensament agegantat, de roba blanca, és dins una capsa de vidre, al peu d'una fossa encara fresca. El record de l'infant soterrat enterboleix l'alegria folla, luxuriosa, de tanta verdor florida. El pensament de roba blanca dóna una imatge més casolana i humana de la mort que totes les ruïnes del poble. L'heura enfila la rectoria i sobreïx per la roja teulada. Papallones de "la mort", amb les amples ales sinistrament ratllades de negre i punxegudes, com les de les ratapinyades, voleien entre les flors. Fins des de dins la pau del cementiri, per damunt les tanques, la blavor esllanguida de la plana suggestiona i atrau.

Tota la gràcia de Mont-ral deriva de la situació de l'esglesiola i del campanaret, el qual sembla un braç enlaire, al capdamunt del montagut pelat. Sobretot, el cloquer pàl·lid, amb la caperutxa de teules roges que corona el fus octogonal, afuat dalt d'un massís de quatre cares, en retallar-se en l'espai, dret com un guerrer vencedor entre dues valls sotmeses, ofereix una fina estampa. Cap més poble de les muntanyes de vora el Camp no ens en dóna una de semblant.

L'aire que passa per entre els pins de l'Augustenc i de la Creu de Noguers, resa, com nosaltres, perquè el Cassoles, el Pep Llebrot, l'Estudiant, el Fumat, el Morenet, el de ca la Mont-rala, el Pep del Pou, l'Esteve del Cingle o el Joan de les Tosques no trenquin l'encís que els reté a les altures i, ells i els seus, no vagin a naufragar a la plana.

Un dia, foren les campanes del petit cloquer les que parlaven al cor cristià d'un buf de tradició i d'una amor, que és el consol sublim de la desemparança i de la pobresa. De jovenets, havíem vist ascendir per tots els camins, vers l'esglesiola blanca i encimada, els bons feligresos atents al toc de la missa diumengera. Avui el cloquer és mut i l'església buida i verna. Cap mussarenc no sent recança de veure closes les portes clavetejades del temple profanat. Però, encara que aparenti d'ésser descregut, quelcom hi ha que serva ben amarrat el brau terrerol a la seva gleva.

A l'hora baixa, els cingles es banyen d'una llum morada. Fumegen els pobles a la plana ensotada i un airet fredolic d'agonia solca la immensitat. Toquen a oració les campanes de Vilaplana i el dring arriba, melangiós, al cim del morrot altívol. Tremolen els xops d'arran de l'estanyol, les tiges de l'herbei s'encongeixen, moltes de les seves floretes es clouen. Piulen els ocells, belen els bens i les granotes xerrotegen dins l'aigua bruta del bassal. El disc rutilant del sol toca a la punta de la Serra Major del Montsant, que treu la testa calba a ponent, per damunt de la capçada que es prolonga enllà de la Mussara. El sol s'enfonsa, mica a mica, a la seva espatlla i tot el Montsant esdevé amoratat amb una roentor que el nimba. Els pobles s'esborren de la visió de la plana que perd les seves matisacions, submergida en una blavor difusa.

Llum foscant, els bens fan irrupció a la gleva de les Airasses, s'arrengleren als marges del morrot i, sense aixecar ni un sol instant la testa encarada a l'herbei, dalerosos, esbrotonen, engoleixen i es van acostant al caire de la cinglera. Mentrestant, a la plana, la fosca s'ha clos. El cel i la mar s'han confós a l'horitzó dins d'una blavor obscura. Els pobles i les masies han encès els llums. Hi ha una estelada viva al badall de la terra i una altra se n'encén, més calmosa, a la volta del cel. Quan els bens, a l'abast del darrer raig de llum i de l'última faixa herbosa, arriben al caire de l'abís, sembla que hagin de fer pastura dels llums dels pobles de la terra baixa. Més tard, aquests llums semblen el reflex dels estels del cel, dins una immensa badia d'aigües mortes i negrenques.

Al bell mig d'un cercle de muntanyes, el caient abrupte de les quals fa pensar en una altura doble de la que realment tenen, el mateix que un tap gegant dispost per obstruir el trau d'un llarg i feréstec congost, hi ha isolada una peanya de roca amb les ruïnes d'un castell de balada, al cim. Igual que la testa d'un corser fogós, el penyal, tacat de rosa i de blau, es dreça amb el llom al darrera al cap d'un pujolet. Les cases de Pratdip enfilen els seus flancs, li cobreixen el llom i esbadellen portes i finestres tot voltant-li la gropa. Semblen anar en seguiment del monòlit que suporta el castell. Són un genet, dalt de la sella. Les múltiples teulades vermelles, les parets daurades amb els ulls esbatanats dels finestrals, posades unes damunt de les altres en esqueneta, són l'alegria del vas pregon, fet de cingleres de color esclarissat. Un campanaret triangular no s'aixeca gaire, temerós de ferir la suspicàcia de les dues ancianes torres emmerletades que, amb ell, sobrepugen l'amuntegament de cases. L'oratge s'enduu el fum cendrosenc de les xemeneies i l'espargeix fins a fer-li besar els merlets i les cloques.

Els carrers estrets de la part antiga són flautes polifòniques, dins de les quals el mestral s'afua amb embat. Mal empedrats de còdols, s'arboren desiguals, s'eixamplen, s'enxiqueixen a l'atzar, es corben i retorcen amb muntanyenc encís. S'eixoriveixen uns vers la banda de la roca del castellot, els altres vers la placeta de l'esglesiola, a un extrem de la qual obre encara la seva volta ombrosa el vell portal, sota la torra del Capet, on es serva l'ergàstula. Sota la placeta irregular de l'església, una segona plaça més baixa ha estat aconseguida amb la desaparició del vell cementiri. El nou ha estat dut al flanc de la tossa de l'Eura, gairebé a frec del torrent de l'Aguilar. Des dels graons de l'església se'l veu verdejar igual que un sembrat, amb un xiprer solitari, que treu el llarg cos negrenc per damunt del mur emblanquinat.

Al frontis de l'església ha estat estranyament sobreposat el campanaret, escapçant l'ascensió de la teulada. Serva l'esfera d'un rellotge i una porta romànica.  L'absis rodó, amb els nobles carreus al descobert, és engolit dins l'ombriu d'un pas estretíssim.