El districte V (Fragment)
L'englobem així perquè els carrers d'aquest districte –Cirés, Migdia, Santa Madrona, Tàpies, Cid, etcètera– no tenen personalitat per si. Retratat un carrer, retratats tots. El que té fesomia, cara i ulls, és el barri.
Amb el districte V s'ha creat tota una literatura. Però una literatura que no cal tenir en compte; falsa, absurda, truculenta, fulletinesca. I, sobretot, poca-solta. S'ha volgut veure aquest barri en tragèdia, se n'ha volgut fer un Ménil montant, una Willette, amb dones d'ànima complicada, amb homes que adoren el crim pel crim. La perversitat, les aberracions sexuals, el sadisme, els paradisos artificials, tota la requincalla literària traduïda del francès, ha caigut damunt aquest barri per mans de quatre nois que, més que viure a Barcelona, feia l'efecte de què vivien a la lluna. I tot això, no amb mala intenció, ja que amb aquesta literatura ingènuament corrupta, pretenien santificar el barri, o poc menys.
En parlar del districte V, aquests quatre nois, amb una bona fe admirable, parlaven del Sabbat, de la Santa Walpurgis, i fins i tot de les misses negres. Cantaven la nit, la taverna, el bordell, i la prostituta, amb un lirisme febrós i ensucrat. D'aquest districte en digueren "el barrio chino" –en castellà, perquè fa més efecte –, i en feren un barri maleït, pervers i novel·lesc.
Res més lluny de la realitat que aquesta pintura. Res menys "chino" que aquest barri.