L'autobús 21, que deixa enrere el moll de l'os
i el rovell bastit amb l'ou de l'almirall,
circumda el Port i fuig cap al Morrot.
«Stella maris» Llegeixes. I et ve al cap
l'Stella splendens del Llibre vermell.
Però avui sols hi ha contenidors,
grues i sirenes de vaixell
i el gran ull del cementiri
ancorat a la roca que s'engreixa.
Pedrera de pas, pols i pols: res.
Aquí, ben a prop, el Candel va bastir
una mitologia pròpia.
No cal canviar de nom, ni de ciutat:
el Michurella, el Picha i el Tiara
passegen, com espectres, pels racons.
S'acumulen presències, urpades de memòria
que ningú vol recordar.
Davant la carretera i vora el mar
hi ha pilars a mig construir.
Jo això ja ho he somniat,
i no es tracta pas del Solaris de Lem,
ni deis proverbis de l'infern de Blake
—quan deia folly is the cloke of knavery—
(busqueu al Collins, que ara em truquen),
ni d'aquell que baixà
del cerchio primaio giù nel secondo.
Aquí es basteix una precarietat
—com la dels noms primaris de Macondo—,
però sense cases ni persones ni colors.