L'arribada a Escornalbou ens féu un efecte fantàstic. Entrant a la plaça de l'Església, que hom estava reconstruint, va sortir del castell el nostre cosí a rebre'ns, ajudant-nos a baixar de les nostres cavalcadures. Junt amb Eduard vam començar a recórrer l'esplanada d'enfront del monestir. [...]
El nostre cosí va anar ensenyant-nos el castell, amb les seves nombroses sales i cambres moblades amb belles peces autèntiques d'època i amb la seva formidable biblioteca, una de les més importants de Catalunya [...]. Eduard Toda i Güell, retirat dels seus càrrecs de diplomàtic [...] havia adquirit les ruïnes del monestir i castell de Sant Miquel d'Escornalbou la reedificació dels quals es va emprendre's pel seu compte, per tal de poder formar, allí, amb llur riquesa moral i material, un monument i mansió d'estudi que pensava llegar a la Mancomunitat de Catalunya. En aquell temps que nosaltres hi anàrem ja hi havia reconstruïda i pròpiament disposada tota la part del castell. Havien anat o havien promès anar a Escornalbou les més remarcades personalitats de la ciència, de la literatura, de l'art i de la política catalanes d'aleshores. Allí tenien preparats els llibres, els documents i els llits per al sojorn, a més a més d'una taula ben servida en les hores del refetor —hores anunciades, pintorescament, a tocs d'esquella—; i, per damunt de tot, l'ànima dels visitants encara hi trobaria un millor al·licient de fruïció, com era l'atractiu de poder estendre l'esguard per la gran extensió de paisatge albiradora des d'aquell punt de vista. De les cambres d'Escornalbou n'hi havia una d'exclusiva —la més luxosa i règia— per al cardenal de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, i també n'hi constava una de destinada a Francesc Cambó. Aquesta darrerament esmentada era ornamentada amb quadres reproduint obres angleses de figures representant escenes d'exquisides damisel·les, i, amb motiu d'allò, la gent del castell distingia aquella habitació anomenant-la «la cambra de les noies maques».
Sopàrem, i després, el nostre cosí, junt amb ell, ens féu passar a un estatge on flamejava una llar, vora de la qual vam asseure'ns per entretenir-nos una estona tot esperant l'hora d'anar a recolliment. Eduard se'ns mostrava, com sempre, amable, però no gaire pròdig de paraules. Es disposà a llegir els diaris que els mossos li havien portat.