L'aire que passa per entre els pins de l'Augustenc i de la Creu de Noguers, resa, com nosaltres, perquè el Cassoles, el Pep Llebrot, l'Estudiant, el Fumat, el Morenet, el de ca la Mont-rala, el Pep del Pou, l'Esteve del Cingle o el Joan de les Tosques no trenquin l'encís que els reté a les altures i, ells i els seus, no vagin a naufragar a la plana.
Un dia, foren les campanes del petit cloquer les que parlaven al cor cristià d'un buf de tradició i d'una amor, que és el consol sublim de la desemparança i de la pobresa. De jovenets, havíem vist ascendir per tots els camins, vers l'esglesiola blanca i encimada, els bons feligresos atents al toc de la missa diumengera. Avui el cloquer és mut i l'església buida i verna. Cap mussarenc no sent recança de veure closes les portes clavetejades del temple profanat. Però, encara que aparenti d'ésser descregut, quelcom hi ha que serva ben amarrat el brau terrerol a la seva gleva.