La vila és del mar, de la pesca, els professionals de la qual ostenten la seva condició amb posat folklòric: ben caracteritzats i amb cara més o menys somrient. Sí, això de la joia pareix cert, a la vila. És com a Sevilla, on realment una part dels habitants va cantant pel carrer. Així el barri mariner, que des de la platja s'arrapa per un turó, a la dreta de la desembocadura del paupèrrim riu Sella, exhibeix una irregularitat urbana sensacional: carrerons contorts i esquifits, amb ormeigs pels portals i gats espavilats. Les dones, que tiren a grasses, seuen al carrer fent xarxa amb fils de niló, d'uns colors de netedat infantil, d'atractiu cinematogràfic. Tot el dia assegudes, aquestes dones tenen una xerrera goluda, saltironejant.
El poble té uns nou mil habitants, un parell d'hotels i mitja dotzena de pensions. Als afores, llueix un pantà. Té horts i fàbriques de xocolata. Conserva part de les velles murades, en els temps útils de les quals els moros no eren tan taral·lirots com els de la festa major. L'església és digna de visitar-se. Construeixen bastant, i l'arravatat pintoresquisme i la mar auguren bones prospectives turístiques. Però han d'asfaltar els carrers, de terra infecte, i la carretera de vora mar. La platja té moltes bales i propensió a la brutícia. El portet és bo, fet fa poc; ple de barques, hi flota un aire quiet, dolç. La bocana s'obre al SO, protegint-lo dels vents, aquí més enverinats, que són els del segon i part del tercer quadrant. Cap al nord, es veu el Cap Tossal, blanquinós, que tanca l'ensenada de Benidorm.
Per terra, la Serra d'Aitana s'alça, esquerpa. Culmina a Puig Campana, una elevació grisenca i pelada, de projecció sinistra. Els dies de tempesta deu tenir una visió aterridora.