La veritat, de tota manera, es que ni les institucions ni el públic local no li donen gran transcendencia, ni real ni simbólica, als orígens romans. I les excavacions són lentes, quan plou els clots s'omplen de fang, les herbes creixen per totes bandes, els arqueòlegs deuen patir molt, i poca gent s'atura a llegar els cartells il·lustratius que expliquen quina part correspon a l'època romana republicana, quina a l'època imperial, quines pedres són del fórum o de les termes, i també quins petits trossos queden d'una església de temps visigòtic i d'una residència àrab. A mi, tenir a la vista els fonaments històrics i materials de la ciutat, poder contemplar físicament les pedres on hi ha més de mil anys de la seua primera història, és una cosa que m'estimula la imaginació, i que de vegades arriba a emocionar-me. Comprenc, però, que a uns altres no els passe, i comprenc també, amb tristor, que l'administració municipal no hi vulga fer grans inversions.
A l'actual territori valencià, Sagunt, Xàtiva, Dénia i Elx eren poblacions més importants que la futura capital. València no era llavors un centre administratiu o comercial, ni tan sols tenia port. Era, això sí, un nucli agrari estable, que va patir poques alteracions en època del Baix Imperi, i que a poc a poc anava canalitzant i aprofitant les aigües del Túria: l'origen dels regadius de l'Horta és indubtablement romà. Qui sap si aquella bona gent ja tenia una visió optimista i hortofrutícola del municipi: l'emblema de la ciutat, que apareix a les monedes romanes estampades a València, és un corn de l'abundància, acompanyat de l'esclat d'uns llamps a banda i banda dels dons de la natura. En qualsevol cas, de tota l'època romana, els valencians d'ara l'únic fet que recorden vivament és el martiri de sant Vicent, a principis del segle IV, en temps de les persecucions de Dioclecià.