La nostra colla havia quedat, segons indicà en Quimet, just al davant del Cinema Rambla, i cap allà ens adreçàrem mentre contemplàvem el devastat paisatge. Només els arbres més robusts havien quedat drets després de l'escomesa de la riuada, i al seu tronc s'amuntegaven les restes dels seus germans, a banda de tota mena de materials diversos, incloent-hi algun vehicle. Un grup de nois una mica més grans que nosaltres, i en perfecta formació, ens va avançar a pas lleuger. Es tractava dels bordegassos de la Falange, amb les seves impol·lutes camises blaves, pantalonets curts i boines calades a l'estil militar. Baixaven la Rambla cantant una cançoneta, a la qual, en principi, no vaig prestar gaire atenció.
—Las calles están mojadas y parece que llovió, que llovió...
Un instant després, en entendre les paraules, la ira em va fer agafar un roc gros com el meu puny. Hi havia molta rivalitat entre els falangistes i els escoltes, però el to burlesc de la seva cançó i la crueltat de cantar-la en aquells moments em van fer enrabiar. Si en Quim no m'ho hagués impedit, hauria provat d'esclafar el cap d'algun d'aquells marrecs.