La moguda superfície d'aquests terrenys presenta un gran tall de muntanya: el Montgó, immens i amb una coloració blavosa.
Gairebé sobre el Cap de Sant Antoni, la vila de Xàbia, el paisatge rural més bonic de per aquí. Té un encant pagès, dolç, i amb un dia de sol s'hi sent una flaire densa de vegetació de secà, aromàtica. És una ampla vall de muntanyes pelades que l'encerclen i amb pujols per dintre, pels quals s'enfilen les marjades amb parets de pedra. S'engronxen els xiprers. Creixen la vinya, el garrofer, el taronger, l'ametller. Riu-raus, o casetons amb porxada davant per assecar el raïm, abunden entre les vinyes, de les quals no es fa vi, en general, sinó panses i coves de moscatell. El poble, d'uns sis milers d'habitants, és net, de constitució desigual i viva, formada amb un creixement lliure durant segles. S'hi veu animació humana. L'església, voluminosa, es remata amb una vistosa cúpula de majòlica verda. Pertany al dialecte gòtic que en diuen isabelí i fou fortificació defensiva contra els pirates. Sobre un puig, una ermita d'encantador primitivisme, amb alguns xiprers. Damunt una esquena d'ase, molins desmantellats. Em bec una orxata de xufla a la plaça. Imagino que viure aquí un parell de mesos seria sedant.
La badia té una boca de dues milles i mitja i rep el temps que bufa des del nord al sud, per llevant. La platja és llarga, amb macs. El rierol Gorgós hi desemboca, entre les ruïnes d'una fortificació i la caseta del cable submarí, que parteix cap a Eivissa i a causa del qual les embarcacions no poden maniobrar entre els 270° i els 285°. El turisme i la construcció s'hi afermen. El port només té moll de pesca, és petit amb moviment. Té un dic nou i per a enfilar la bocana cal pràctic, si no es coneix, a causa d'un dic enfonsat per un temporal, que vetlla perillosament.