La meva cambra
La meva, perquè la vaig habitar molts i molts d'anys, en la infantesa i en la joventut; era la que encara hi ha a la planta baixa a mà esquerra com entram a la casa, i poc tenia de particular: un «ample llit entorcillat –perfumat de roba neta», amb cobricel i davantera d'endiana groga, mostrejada amb figures com a de Sants mitrats. Un guarda-robes de fusta blanca, on es guardaven curosament aplegats els blancs llençols de brinet, flairant a bugada i vaumarosa; un llit de tela a un cantó i les cadires corresponents.
Però quin despertar, de bon matí, en aquella edat en que tot és meravella! El primer raig de sol ixent, filtrant a través de les persianes de la finestra, pintava a la paret aquells rotlos vermells i tremolosos que a poc a poc s'anaven allargant i empal·lidint fins a prendre la forma de dòlses lluminoses de sucre-esponjat. Allò, per a mi, era «s'auba». Aquella cosa clara i matinal que tenia un nom tan bell, no podia esser més que allò. El sol ja el coneixia prou; el veia cada dia onsevulla que fos, però «s'auba» no m'apareixia més que allà, en aquella cambra que omplia d'il·lusió infantil, i no cal dir com eren d'alegres les noves que allà m'eren aportades per espolsar-me la son i la peresa: ara d'una pollina jove, nascuda el vespre abans, amb un estel al front; ara, tres moixets novells que havien trobats dins el llenyer de la cuina: n'hi havia un de rotget, i un altre bru acollerat de blanc, i una moixeta clapada. O be havien duit bresques de mel i m'esperaven perquè les vés. I a tot això, les guàtleres engabiades allà defora, repetint el seu cant santjoanenc: «Ma-mau... Ma-mau... blat segat, blat segat».