Editorial Moll - 1981 - Palma
A l'edat de sis anys la meva vida prengué un altre aspecte. Mon pare, que a ciutat exercia de misser, ens volgué a tots al seu costat, i allà anàrem amb la boníssima tia que havia cuidat la nostra orfenesa a Llucmajor (l'altra tia que havia estat sempre amb ell i el fillet major, morí al cap de poc.
Semblava que la meva aclimatació a la capital havia d'esser difícil, però no fou així. Un cop haguí vençut l'encolliment inversemblant que sentia fins i tot davant mon pare quan el veia poc, aviat es transformà en una confiança il·limitada. Com me deixaven l'ànima assaciada aquelles xerrades que feia amb ell quan sortíem a passejar per la murada i els dos germanets corrien delitosos davant davant! De vegades, a la sortida dels estels, jo que havia après d'ell a conèixer el planeta Mars per la seva llum rogenca, el signava alegrement amb aires de triomf: Marte! Marte! (Ara comprenc quin conhort havia d'esser jo pel meu pobre pare, en sa viudesa, que el tingué allunyat per a sempre del món, fins dels espectacles més innocents!)
En Quadrado (fragment)
Res d'estirament repulsiu. Una certa ironia típica, concentrada en una rialleta plena d'amabilitat que gairebé mai no el deixava, era un dels trets principals del seu caràcter, acollidor per excel·lència, especialment dels humils.
I no parlam ja del gran amic que ell fou dels necessitats, i en el seu doble aspecte, material i moral, vera providència del seu temps; parlam d'aquella bonhomia innata i personalíssima que emanava de tot ell, i que tantes vegades pogué comprovar qui aquestes ratlles escriu, fins al punt de sentir-ne veritable confusió: que aquell home, que de tots era tingut per un home-cim, fos tan simplement planer i cordial en el tracte de gents. Parlar a cada u el seu propi llenguatge, d'una manera tan plena d'encís com dejuna d'artifici, una palesa inclinació a scherzare innocentment amb les pròpies ocurrències, era cosa corrent en ell. Per lloar el paisatge muntanyenc de Mallorca, per exemple, deia un dia que les alzines, els penyals i els pins eren com la llet, els ous i el sucre, que sempre fan bona mescla. De les alzines, n'era un enamorat. Deia que -abans les sentia al cor que no a la vista.
Allapassa és el nom aràbic d'un territori o alqueria situat al migjorn de Mallorca, que, quan el Rei En Jaume havent conquerit l'illa féu el repartiment de les terres, adjudicà, igual que Passaron, el territori veí, «als homens de Tarragona», com es troba consignat al llibre del dit Repartiment.
No havien passat encara bé dos segles —car fou pel setembre de 1425- que un tal Pere Salvà nadiu de la Parròquia d'Artà adquirí aquelles terres de S'Allapassa i Passaró, noms que perduren encara en el dia d'avui, i fou el fundador de la família Salvà de l'Allapassa, que des d'aleshores ençà no ha mancat mai de successió masculina, havent firmat sempre així el fill major de la casa. [...]
S'Allapassa o Sa Llapassa (que tot és u i difereix tan sols per la manera d'escriure l'article que amb el temps s'afegí al nom primitiu), és, doncs, des de 1425 la nostra casa pairal. Les altres finques, com Son Verí i Son Monjo, anomenat pels antics documents «lo camp de la batalla», que després vingueren a enriquir el patrimoni familiar, foren aportades en matrimoni per algunes dones, però el vertader solar de la família, és el que resta dit; un territori dilatat de la marina de Llucmajor, que, a descriure'l tal com el vaig trobar jo en venir al món, a més de grans sementers de conradís, pinars i garrigues, tenia al terme, una gran faixa de garriga-rasa, la Marina pròpiament dita, que limitaven les penyes de mar, a on anava comprès el cap Regana.
Totes les possessions d'aquell litoral, «La Torre», «Llucamet», «L'Àguila», tenien també la seva faixa de «marina» per on habitaven les cabres salvatges, que en el temps oportú eren aplegades mancomunadament per senyar les cries, cada propietari amb el propi segell, donant altra volta llibertat a les que restaven després de la venuda. Per això a l'entrada de la marina hi havia el corral de les cabres», on se feia aquella operació.[...]
La casa, espaiosa, però baixa i vella com tantes altres de possessió, poc té de notable, si s'exceptuen uns retxats de ferro que a la part baixa de l'edifici resguarden la finestra d'una de les cambres. El que li donava més caràcter era la torre, caiguda fa pocs anys de pura vellesa.
La torre, unida a l'edifici per sa cara posterior formant un cos de construcció avençat, era quadrada i de tres pisos incloent la planta baixa, és a dir, un pis més alt que la casa, que és sols de dos i encara el segon servant la inclinació de la teulada.
La base de la torre era construïda de pedres grosses, que amb l'acció del temps havien pres un color grisenc a una part, i a l'altra un color vermellós com de fulla seca, i, per més suggestió, una figuera borda arrelada entre les juntes de les pedres estenia cap amunt el brancatge.
La meva cambra
La meva, perquè la vaig habitar molts i molts d'anys, en la infantesa i en la joventut; era la que encara hi ha a la planta baixa a mà esquerra com entram a la casa, i poc tenia de particular: un «ample llit entorcillat –perfumat de roba neta», amb cobricel i davantera d'endiana groga, mostrejada amb figures com a de Sants mitrats. Un guarda-robes de fusta blanca, on es guardaven curosament aplegats els blancs llençols de brinet, flairant a bugada i vaumarosa; un llit de tela a un cantó i les cadires corresponents.
Però quin despertar, de bon matí, en aquella edat en que tot és meravella! El primer raig de sol ixent, filtrant a través de les persianes de la finestra, pintava a la paret aquells rotlos vermells i tremolosos que a poc a poc s'anaven allargant i empal·lidint fins a prendre la forma de dòlses lluminoses de sucre-esponjat. Allò, per a mi, era «s'auba». Aquella cosa clara i matinal que tenia un nom tan bell, no podia esser més que allò. El sol ja el coneixia prou; el veia cada dia onsevulla que fos, però «s'auba» no m'apareixia més que allà, en aquella cambra que omplia d'il·lusió infantil, i no cal dir com eren d'alegres les noves que allà m'eren aportades per espolsar-me la son i la peresa: ara d'una pollina jove, nascuda el vespre abans, amb un estel al front; ara, tres moixets novells que havien trobats dins el llenyer de la cuina: n'hi havia un de rotget, i un altre bru acollerat de blanc, i una moixeta clapada. O be havien duit bresques de mel i m'esperaven perquè les vés. I a tot això, les guàtleres engabiades allà defora, repetint el seu cant santjoanenc: «Ma-mau... Ma-mau... blat segat, blat segat».
El tondre
Una de les tasques més alegres de l'any, era la del tondre el bestiar de llana. S'esqueia pel mes d'abril, quan s'obren les primeres flors del gínjol (lliri blau), tan fines i perfumades. Venia un estol de tonedors d'ofici, armats cada un de llargues i ben esmolades tisores de tondre amb les anses prèviament forrades de llana, a fi de no fer malbé ni bofegar els dits dels qui les havien de manejar. Entre els tonedors, no mancava mai el sen Rafal, honorable d'aspecte, ni el sen Passarell de més edat encara, a qui nosaltres anomenàvem «el Patriarca», perquè mon pare trobava que pareixia «un patriarca de l'antiga llei». Amb ells venien els fills respectius i algun amic. Els missatges de la casa, sobretot els pastors, ajudaven també. Els qui no eren tan destres en l'art, tonien caps i coes, passant després l'animal als mestres que el despullaven del tot.
El tondre tenia cant amb tonada pròpia, llargaruda i lenta. El sen Rafal solia iniciar el cant, que els altres reprenien:
Jesús, siau-me Jesuuuús...
Salvau-me l'ànima mia!...
i hala! gic-gic, davall l'unida i compacta llana apareixia el cuiro de les ovelles, blanc com un glop de llet.
Tonedors, toneu ran-ran,
que es paraire no se queix.
Sa llana que estima més
és sa de prop de sa carn.
I seguia la tasca a l'ombra de les grans estores posades a modo d'envelada davant la boval on era reclòs el bestiar. D'allà els grossos vells estufats i rossos eren transportats en sàrries al quarto de la llana, on esperaven amuntegats el dia de la venuda.
El festí de les acaballes del tondre era dels més notables i suculents de l'any. La llarga taula ordinària no bastava per res, tanta era la gent, i se n'havia de bastir una altra a continuació, llarga llarga, que tothom hi cabés.
En el dia tot això ja és passat; amb una maquineta de no-res, la tosa es fa silenciosament, amb punts i amb hores, i de la gent jove ja ningú es recorda de les costums d'antany.
De com un horabaixa em tancaren al cementeri
Una vegada, essent sortida jo amb una amiga que era vinguda a passar alguns dies a Llucmajor, a respirar els aires de fora-vila, la dita amiga em digué que li agradaria veure el cementeri. Confés que no m'hauria acudit el dur-la allà, però com no n'érem gaire lluny, pel poc que em costava, vaig accedir al seu desig, i allà ens dirigírem, trobant, a la nostra arribada, les altes barreres obertes, i ningú per aquell voltant, cosa que em féu suposar que el fosser devia esser per allà prop, i com per res el necessitàvem, no ens cuidàrem de cercar-lo, anant capdret a la petita església que està al fons del sagrat recinte, just a l'enfront del portal d'entrada.
A mà dreta de l'església hi ha la nostra tomba, i era natural que la visitàssim. Allà ens agenollàrem una estona per pregar; la pregària, supòs que no seria llarga, i ens alçàrem després per seguir el nostre passeig, de retorn a la vila. Al davant de l'enterrament de la nostra família, hi havien alçada una capella particular que impedia veure el portal d'entrada, i allò ens va perdre, perquè al deixar enrere la dita capella, ens adonàrem, ja de lluny, que les barreres que havíem trobat obertes, eren ben closes. Apressàrem la passa, i quina no seria la nostra esgarrifança en veure que no tan sols eren closes, sinó tancades en fort!
Debades sempentejàrem, però res: tancades amb pany i clau; i el dia que se n'anava; i ni una ànima vivent en tot allò. Ens posàrem a cridar, però ni resposta! Sentíem, camp enllà, qualque remor de carro; devia esser gent que es retirava de la feina, i els sodrocs ofegarien les nostres veus llunyanes. Ens acreixia la inquietud el pensar que se'n venia la nit, que a ca-nostra passarien ànsia de veure que no compareixíem, i... les darreres que tendrien d'anar-nos a cercar al cementeri. I llavors, que si un cop venguda la fosca seguíem cridant, els nostres clams no servirien més que per fer fugir de por la gent que ens pogués sentir!
Amb això passaren algunes dones que venien del camp; se giraren i em conegueren, i en enterar-se de tot, en voleu d'espants!... que no tenguéssem ànsia, que ja anirien a donar avís a qui pertocava perquè ens vinguessin a obrir. I arribà més gent. «Aquí dins hi ha dues senyores tancades», i tothom s'aturava part d'allà de la barrera.
Ja teníem companyia i esperança d'esser alliberades. I passà un home amb un carro. —«Si vostès no tenen por, digué, jo em compromet a fer-les saltar la tàpia.»— «Sí, sí, com més prest millor», vaig respondre.
Les dones anaren a cercar una escala de collir figues, de per aquells voltants; però l'escala no arribava, ni de molt, al cim de la paret. Elles, donant volta de part de fora, començaren a cercar el punt més practicable del dos, i amb això vérem allà lluny una mà que guaitant per damunt la tàpia ens feia senya que ens hi acostàssim, i allà acudírem. L'home del carro, amb una agilitat prodigiosa s'enfilà al cim, i prenent-me per les mans com si fos una ploma, tan bon punt em tingué allà dalt comença a amollar-me per avall, dins el buit... Dues dones aguantaven fixa l'escala —que, com he dit; no arribava a dalt,- ben adossada a la paret; i una altra, agafant-me el peu i posant-me'l al primer escaló, aconseguí que pogués davallar per mi mateixa.
Per igual procediment i animada amb el meu exemple, fou salvada, després, la meva companya. Ja estàvem lliures, per mercè de Déu, i regraciàrem tothom amb la més bona voluntat. Volien que pujàssim al carro per acompanyar-nos a casa, però els diguérem que ja hi arribaríem a peu.
Amb això el nostre alliberador —que resultà esser missatge de ca l'apotecari— arribà al poble abans que nosaltres, i esbombà la notícia. Així és que en esser nosaltres a casa i contar l'estranya aventura i enviar a la farmàcia per un remei, l'apotecari, ja enterat de tot, en veure comparèixer la nostra criada, li sortí amb aquestes:
—¿Que véns a cercar calaguala?
I no passà res pus.
Després de molt i molt de temps —no sé quants d'anys!—, essent nosaltres a Son Verí i havent anat de passeig fins a S'Arenal, trobàrem a la vorera de mar un carro amb un home que carregava d'alga, el qual em saludà amablement i afegí: «Que no em coneix? Jo som aquell qui la va treure del cementeri.» Amb l'atolondrament de la feta, i els anys passats, ja se m'havia esborrat la fesomia; així és que em vaig plaure molt de l'encontre, i encara hi férem una rialla.
Déu li haurà pagat aquella obra meritíssima i transcendental, a mesura del meu agraïment, que no té fi.
El torrent de Sóller
Sempre, per anys que visqui, recordaré amb delícia la meva primera anada a Sóller.
Era pel mes d'abril i els tarongers estaven en flor; havia plogut molt, aquell any; les fonts brollaven pertot, exuberants i fresques, i el torrent corria... aquell torrent desxondit i rioler, en el qual se miraven les cases de la vora, amb llurs terradets i parrals i cossiols florits. Les oronelles volaven frec a frec de l'aigua... Jo no havia somniat res mai com allò, ni tenia cor que em bastàs a separar-me d'aquell pont a on estava abocada presa d'una invencible atracció.
D'aleshores ençà, en voler fantasiar sobre bellesa autèntica, pensava en el torrent de Sóller, en les galeries i parrals de les casetes de sa vora, en els oronells que volaven frec a frec de l'aigua... aquell torrent era per a mi el somriure de l'encontrada més bella de la nostra illa d'or.
Enguany, en plena primavera, galantment convidada per una família benvolguda, vaig tornar a Sóller, en ferrocarril tot just estrenat.
A la ràpida visió dels meravellosos paratges que deixàvem enrere, havia sentit desvetllar-se en mi grans emocions; ja sols mancava la més dolça, el posar peu a terra en aquell paradís d'ensomni... Però a l'arribada, vaig sentir acopar-se les ales del cor... El torrent, aquell torrent ideal, ja no somreia, ofegat baix d'una volta trista, tan trista com la tapadora d'una caixa de mort!
No: ni l'excusa de la utilitat pública ni la comoditat d'un tramvia, no ens poden rescabalar del que hem perdut! No hi ha conhort pels amadors de la bellesa! Ja no ens queda mes que plànyer, a tots els que ens sentim encara una mica poetes... Si almanco poguéssim somniar la probabilitat d'una resurrecció –no del tot impossible, Déu meu! Oh! aleshores, quina claror triomfal! Sóller la més bella de les valls, la més gentil de les viles de Mallorca, recobrant la gràcia del somriure, d'aquell somriure seu, sense la qual no serà pus lo que era!
Oh, mos bons sollerics, aquell torrent! En nom de la Poesia, ressuscitau-lo! Salvau-ne, almenys, el que encara en resta!
Per caritat!