La majordoma de Miralcamp
Una vegada era la majordoma de Miralcamp, que tenia molt poca memòria. Va arribar la festa major, havien de tenir molts convidats i decidiren amb el senyor rector matar un cabrit, per a tenir així entrant de suc i rostit. Però, la bona dona, en acabat de dir, acabat d'oferir: no es va recordar, sinó que s'havia de matar el cabrit. El senyor rector, quan tocaren a l'església, se n'hi anà, i a la majordoma, que cuidà de preparar l'olla i els tràfecs que hi ha en una casa el dia de festa major, tant li havia fugit de la memòria la manera com havia de guisar el cabrit, que, per més que va rumiar, va donar-se per perduda; no hi va haver manera de recordar-se'n.
El matí anava passant, ja havien fet la processó, ja devien haver començat la missa, ja van tocar a sermó, que de sobte va dir:
—Ja veuràs, me n'aniré a l'església, em posaré el cabrit a la falda, i, quan el senyor rector em veurà, em dirà, cantant, de quina manera he de guisar-lo.
I així ho va fer: se'n va a l'església, es posà al lloc on sempre solia posar-se, ben representada en un banquet adossat a una pilastra que donava davant de l'altar major, i amb el cabrit a la falda. En ser a l'"Orate, fratres", el senyor rector va veure la majordoma amb el cabrit a la falda, i, donant-se per entès, en sent al prefaci va intercalar-hi aquestes paraules:
Dona nostra, dona nostra,
vós qui del cabrit feu mostra:
mig rostit i mig bullit,
cap i peus a la cassola,
per Christum Dominum nostrum.
Per quem majestatem... Va continuar el prefaci, va continuar la missa, tapà el cabrit amb el davantal i va marxar més que de pressa a guisar-lo de la manera que el senyor rector acabava de dir-li i ningú més va entendre.