La lladradissa inesgotable dels gossos retruny contra els murs emblanquinats de les cases i s'escampa entre camps i closes per la plana. Sufoca fins i tot les dèbils remors dels tractors que traginen entre les pomeres i dels automòbils que passen. El doble tret, sec, d'una escopeta de caça espetega al final d'un camí i fa redoblar la cançó enfadosa de la gossada. La piuladissa discreta dels ocells acaba d'embolcallar el paisatge sonor de Vilamacolum.
Dos vells taciturns paren l'escàs sol de novembre en una raconada, tot esperant que arribi l'hora del dinar. Pel carrer Ample, sense voreres, amb prou feines hi passen dos cotxes i els vianants s'han d'apartar com poden per deixar-los passar. A la botiga venen verdures fresques, carns, begudes, pa i llet, de tot menys la premsa del dia que només arriba fins a Sant Pere Pescador.
Sota un campanar de cadireta format per tres pilastres i cobert per una teulada postissa, l'església de Santa Maria descansa allunyada del poble, l'acompanya només un alt xiprer baquetejat per les tramuntanades. Una mica més avall, vora les motes on creixen encara els tamarius, els salzes, els oms i els freixes, un petit pont de pedra travessa el rec Corredor, quatre pedres embardissades, que més aviat semblen una passera, ajuden a recordar als vianants el passat medieval de la contrada.
La silueta de bisbe jacent del Montgrí per un costat i la blavissa serralada de muntanyes del nord a l'altre, emmarquen prudentment el paisatge i cap a llevant, amb una mica d'imaginació, s'intueix la persistent carícia de les onades.