Curbet Edicions - 2013 - Girona
La lladradissa inesgotable dels gossos retruny contra els murs emblanquinats de les cases i s'escampa entre camps i closes per la plana. Sufoca fins i tot les dèbils remors dels tractors que traginen entre les pomeres i dels automòbils que passen. El doble tret, sec, d'una escopeta de caça espetega al final d'un camí i fa redoblar la cançó enfadosa de la gossada. La piuladissa discreta dels ocells acaba d'embolcallar el paisatge sonor de Vilamacolum.
Dos vells taciturns paren l'escàs sol de novembre en una raconada, tot esperant que arribi l'hora del dinar. Pel carrer Ample, sense voreres, amb prou feines hi passen dos cotxes i els vianants s'han d'apartar com poden per deixar-los passar. A la botiga venen verdures fresques, carns, begudes, pa i llet, de tot menys la premsa del dia que només arriba fins a Sant Pere Pescador.
Sota un campanar de cadireta format per tres pilastres i cobert per una teulada postissa, l'església de Santa Maria descansa allunyada del poble, l'acompanya només un alt xiprer baquetejat per les tramuntanades. Una mica més avall, vora les motes on creixen encara els tamarius, els salzes, els oms i els freixes, un petit pont de pedra travessa el rec Corredor, quatre pedres embardissades, que més aviat semblen una passera, ajuden a recordar als vianants el passat medieval de la contrada.
La silueta de bisbe jacent del Montgrí per un costat i la blavissa serralada de muntanyes del nord a l'altre, emmarquen prudentment el paisatge i cap a llevant, amb una mica d'imaginació, s'intueix la persistent carícia de les onades.
Castelló és una ciutat fallida, un projecte urbà inconclús, una vila amb vocació catedralícia però envoltada de murs que destil·len aires de parròquia. Cases cantelludes i places italianitzants. Tot és menut, íntim, només el paisatge és grandiós i acolorit. La badia de Roses espetega resplendent sota un cel essencialment blau però esgarrapat per deu mil cristalls de tramuntana.
Castelló d'Empúries és la quinta essència de l'Empordà, o potser la primera. Les parelles es passegen pels carrers de la vila, amb aires endiumenjats. Les camises virolades i les calces curtes dels forasters es barregen sense solució de continuïtat amb els texans de la nena que estudia a ciutat, amb les bosses de mà de les senyores que surten de missa major i el bastó d'un vell que ja es mira el món de reüll. Una nena, amb ulls de xineta, travessa la plaça amb patinet i un senyor amb barret, corbata i ulleres de sol acaba de compondre la versió moderna d'un fris que els dotze apòstols de la portalada de l'església ja fa segles que contemplen.
Entre els camps i les closes, entre vinyes i oliveres, entre la Muga i la Mugueta, entre els aiguamolls i la plana, Castelló, vila de comtes i trobadors, bastida sobre un passat de llambordes fredes, entre l'udol de la tramuntana i el record del bruel dels bous, viu ara encarada a un futur d'asfalt roent. Navegant entre una Venècia de cartó pedra i una vila de pedra picada, Castelló d'Empúries es reclou en el seu neguit, però canta cançons d'esperança. Ben segur que un dia algú sortirà de nou a la plaça dels Homes i mirarà cap al cel sense rancúnia.