La literatura romàntica primer, i després el cinema americà, van posar de moda el gènere del terror gòtic. Dins del meu món la fatalitat sempre fou molt més popular, i a falta d'un llibre de culte o d'una pel·lícula emblemàtica, ens quedava la possibilitat d'explicar la història de cal Ranc.
Una absència és una constant que resta. En els comptes infinits de la senyora Aurèlia Vidal sempre hi havia una xifra en números vermells, que anava augmentant cada dia que passava. En Josep Soler, el seu fill, havia seguit el camí de l'exili i ja feia vint-i-cinc anys, amb els seus dies i les seves nits, que a cal Ranc hi havia una absència. Com també passava en moltes altres cases del Veïnat, però en aquell cas l'absència estava tenyida amb el color punyent de la fatalitat.
El pas del temps anava escrostonant, amb una metòdica placidesa, aquella pàtina de records que la presència del seu fill havia anat deixant -en una època anterior a totes les històries- damunt dels carrers humits, de les cases sorrudes i dels camins enfangats d'aquella plana, que s'estenia fins allà on les muntanyes ho permetien.
L'Aurèlia no havia viscut sempre en aquella caseta del Veïnat, que havia heretat del seu marit, un home ferreny i lleial a la República que morí esclafat per una pedra de grans dimensions en una pedrera de Sant Julià de Ramis. L'avi Soler va alçar els murs d'aquella casa l'any 1883, els va alçar fins allà on va poder perquè una llinda que li va caure sobre la cama i el deixà invàlid de per vida.
En Josep va anar donant senyals de vida esporàdicament i la senyora Aurèlia va poder anar reconstruint l'itinerari tràgic del seu fill. Primer a la platja d'Argelers, a continuació des de diversos pobles de la França profunda i després un gran silenci fins al final de la guerra mundial. Fou aleshores quan arribà una carta escrita sobre un paper esgrogueït, que l'Aurèlia llegia i rellegia cada dia. Una carta que va portar a sobre fins a la fi dels seus dies. La carta explicava, amb el llenguatge una mica simple d'un seu company, la fi d'en Josep en una pedrera llunyana, de pedra freda i grisa, anomenada Mauthausen.
La història de la família de cal Ranc i de la casa que habità, s'acabà amb la desaparició de l'Aurèlia. L'immoble fou derruït per construir-hi un habitatge de tres pisos que finalment també fou enderrocat -quinze anys després- a causa d'una malaltia de les bigues anomenada pel especialistes, amb afany científic, aluminosi. La pedra de la llinda acabà en el jardí d'una casa de pagès de l'Empordà, que comprà el conegut escriptor i cineasta barcelonès Àlex Cantarella.
Un dia d'hivern, sota un cel completament netejat per la tramuntana, trobaren el senyor Cantarella dessagnat a causa d'un cop que es donà en relliscar damunt d'una de les pedres que servien de camí cap al garatge. La seva sang omplí, damunt de la pedra, d'una manera força curiosa, el solc ja una mica gastat i fragmentari de les lletres d'una inscripció: (...) Soler me fecit (...).