Curbet Edicions - 2015 - Girona
Els corcs (fragments)
Sobre els teulats de la ciutat trista planava un silenci glacial, només trencat per l'anunci de l'any nou que s'obria pas feixugament entre la foscor, a toc de campana. Acabava d'arribar l'any de gràcia de mil nou-cents cinquanta i pocs.
La tia Antonieta intentava dormir, com cada dia, abrigada amb quatre capes de mantes i flassades, però el so de les campanades de la catedral retrunyia entre els seus somnis. De fet, ja feia uns quants dies que no dormia bé i era a causa precisament d'uns somnis insistents. Milers de corcs rosegaven amb fruïció tot el fustam de la casa que finalment s'ensorrava amb ella a dins. Un dia rere l'altre el somni la perseguia, fins que va arribar a pensar que era com una premonició, un avís del destí.
La casa ja era vella, com totes les cases d'aquesta banda del riu. L'avi Antoni, ja en aquell temps, feia més de cent anys, temorós dels corcs -que ell anomenava el rellotge de la mort- havia fet arreglar el teulat, canviant totes les bigues i la majoria de les teules, i també les portes. El pare havia buidat la casa de qualsevol andròmina de fusteria que tingués un sol forat per petit i solitari que fos i havia comprat mobles nous. Però ara l'Antonieta, fins i tot de dia, sentia un rau-rau que només podia ser la cançó enfadosa dels cores que celebraven el seu festí de cap d'any i que anunciaven la seva arribada a través dels somnis.
L'endemà al matí no se'n va poder estar i a primera hora va sortir de casa, amb l'abric, els guants i un bolso negre que guardava d'abans de la guerra. Tot baixant entre els alts murs de la catedral i les finestres gòtiques de la Pia Almoina, es va trobar amb l'Elvireta que ja pujava amb el pa de la fleca i el diari per al seu marit.
—Ai Elvireta!, he tornat a somiar amb corcs.
—Ja us planyo, ja, però no sé pas si és pitjor sentir els roncs del meu home.
La conversa va continuar una estona, no gaire, perquè les dues dones semblaven envoltades per un baf fred que baixava directament del cel emblanquinat i d'una humitat pètria que regalimava a través de les escletxes dels edificis augusts de la ciutat vella. [...]
L'any havia avançat ràpidament, malgrat les estretors d'una postguerra que semblava que no havia d'acabar mai. El mes de febrer es va esvair en un sospir, els cels dels capvespres començaven a lluir novament sota els cairats de la casa, la bonança d'una nova primavera il·luminava la cara dels transeünts i les campanes de la catedral ja anunciaven -aquell dia- el matí clamorós d'un diumenge de Rams.
La senyora Antonieta es va vestir amb tons clars -tal com tocava per la diada-, un abriguet que semblava de llana escocesa i aquell bolso inseparable en el qual portava el moneder, les claus i una cartera amb els cupons, els retalls de les necrològiques i una foto del seu difunt espòs.
La gent s'apilonava a la plaça dels Apòstols per poder beneir els palmons. Ella va decidir baixar cap a l'església de Sant Félix, perquè de cop i volta li havia passat pel cap que no li acabava d'agradar la catedral.
—Passiu-bé senyora Antonieta.
Aquella salutació de l'Elvireta fou segurament la darrera veu humana que escoltà l'Antonieta, perquè uns minuts després, just quan passava per la cantonada, s'adonà d'un estrany silenci. De cop i volta la campana havia deixat de sonar, els coloms semblava que volessin de puntetes i s'havia sentit com un lleuger espetec sec al capdamunt de la gran torre renaixentista. La pobra dona per un moment encara va poder alçar la vista, just un instant abans que una gran campana de bronze li caigués a sobre amb totes les seves conseqüències. El bolso, esclafat per un gran tros de metall, va esclatar com un globus de fireta i la fotografia del marit va volar pels aires.
Encara no havia acabat de caure a terra quan un policia municipal, amb la cara blanca com si li haguessin tret tota la sang, es va acostar fins al punt exacte on havia caigut la campana. Les cames de l'Antonieta eren l'única part del seu cos que encara es podien identificar com la d'un ésser humà.
Unes setmanes després, la comissió encarregada d'investigar el succés, presidida per l'arquitecte municipal i pel Delegat Episcopal del Patrimoni Històric-Artístic, va elaborar un informe exhaustiu de vint-i-dos folis mecanografiats a doble espai i acompanyat d'abundant documentació fotogràfica, on s'arribava a la conclusió que la campana anomenada «Assumpta», d'1'40 metres de diàmetre, 1'07 metres d'alçada i 1.589 quilograms de pes, havia caigut a causa del trencament de la biga, menjada fatalment fins al moll per una plaga de corcs.
Les hores bordes
Diuen que els anglesos tenen boira entre les orelles, però ells són anglesos i es poden pagar aquestes extravagàncies, nosaltres, els habitants del pla de Girona, som gent amb menys pretensions i la boira la dosifiquem amb cullereta, com la llet condensada. Això sí, com als anglesos, ens agrada cuidar del temps, empaquetar-lo i posar-li —si s'escau— una etiqueta. Al llarg de la nostra vida tenim un temps per a cada cosa i la resta el venem a la menuda, cada dia, a un ritme de seixanta minuts per hora o en farcells de quinze minuts.
Les hores de barri passen lentament, en Riera —el rellotger— ho sabia bé, ell les comptava totes en la seva petita botiga, al capdavall de la Rodona. En Jordi Riera veia passar les hores, assegut davant de la seva taula, plena de petitíssimes entranyes de rellotge i breus fraccions de temps avariat.
Quan en Jordi aixecava la vista cap al carrer, els dies es convertien en núvols mecànics que s'engranaven els uns amb els altres, sobre el serrell de muntanyes que s'intuïen en la llunyania. Les hores es movien amb el tic-tac de les branques de la figuera del veí o en la precisió exacta que només poden oferir els ulls d'un gat.
Un dia en Guillem, el fill de la veïna, li va trencar tots els esquemes al rellotger, quan li va dir que no podia veure mai l'hora en els rellotges de la seva botiga perquè les broques es movien constantment. «Comptar, sempre comptar, les hores, els minuts, això és el que ens perd», reflexionava en Jordi, «i les hores que finalment podem comptar, són les que ja són perdudes per sempre més».
El rellotger Riera va acabar parlant només amb eufemismes. Quan havia d'esmentar un moment concret del dia es referia a l'hora d'esmorzar o a la de la migdiada, l'hora d'aixecar-se o la de dormir, l'hora dels vius o la dels morts. En Jordi Riera anava batejant tots els moments del dia i de la nit. Fins i tot va donar nom a aquelles hores aturades en què el vent es condensava com una gran bombolla sobre el barri i els gats aprofitaven per descansar de la seva vetlla eterna, tancant els ulls i roncant de felicitat.
Eren les hores bordes, un temps sense fruit, ornamental i de tràmit. Durant aquests lapses d'eternitat els carrers es buidaven i només hi passejaven els bords, aquelles criatures prodigioses que entraven i sortien del manicomi de Salt. A vegades eren individus anònims als quals només se'ls reconeixia pel seu tarannà, però molts altres eren personatges coneguts, com en Quelet, que es parava davant de la rellotgeria d'en Jordi, tot cridant «Déu ens deslliuri del dia de les lloances!».
Un dia la dona d'en Jordi va comprendre que alguna cosa s'havia trencat dins del fràgil mecanisme que regia el senderi del rellotger. En el parterre on cada hivern plantaven els bulbs de les tulipes, en Jordi Riera hi havia escampat totes les peces dels rellotges per arreglar. «He sembrat les llavors del temps i ara només cal esperar que plogui durant set-cents anys», fou l'explicació que li donà. Curiosament aquell dia en Quelet havia passat de llarg.
En Jordi Riera, durant la seva època de rellotger, no va arribar a pensar mai que quan en els seus rellotges tocaven les hores bordes, en realitat estaven tocant per ell.
La literatura romàntica primer, i després el cinema americà, van posar de moda el gènere del terror gòtic. Dins del meu món la fatalitat sempre fou molt més popular, i a falta d'un llibre de culte o d'una pel·lícula emblemàtica, ens quedava la possibilitat d'explicar la història de cal Ranc.
Una absència és una constant que resta. En els comptes infinits de la senyora Aurèlia Vidal sempre hi havia una xifra en números vermells, que anava augmentant cada dia que passava. En Josep Soler, el seu fill, havia seguit el camí de l'exili i ja feia vint-i-cinc anys, amb els seus dies i les seves nits, que a cal Ranc hi havia una absència. Com també passava en moltes altres cases del Veïnat, però en aquell cas l'absència estava tenyida amb el color punyent de la fatalitat.
El pas del temps anava escrostonant, amb una metòdica placidesa, aquella pàtina de records que la presència del seu fill havia anat deixant -en una època anterior a totes les històries- damunt dels carrers humits, de les cases sorrudes i dels camins enfangats d'aquella plana, que s'estenia fins allà on les muntanyes ho permetien.
L'Aurèlia no havia viscut sempre en aquella caseta del Veïnat, que havia heretat del seu marit, un home ferreny i lleial a la República que morí esclafat per una pedra de grans dimensions en una pedrera de Sant Julià de Ramis. L'avi Soler va alçar els murs d'aquella casa l'any 1883, els va alçar fins allà on va poder perquè una llinda que li va caure sobre la cama i el deixà invàlid de per vida.
En Josep va anar donant senyals de vida esporàdicament i la senyora Aurèlia va poder anar reconstruint l'itinerari tràgic del seu fill. Primer a la platja d'Argelers, a continuació des de diversos pobles de la França profunda i després un gran silenci fins al final de la guerra mundial. Fou aleshores quan arribà una carta escrita sobre un paper esgrogueït, que l'Aurèlia llegia i rellegia cada dia. Una carta que va portar a sobre fins a la fi dels seus dies. La carta explicava, amb el llenguatge una mica simple d'un seu company, la fi d'en Josep en una pedrera llunyana, de pedra freda i grisa, anomenada Mauthausen.
La història de la família de cal Ranc i de la casa que habità, s'acabà amb la desaparició de l'Aurèlia. L'immoble fou derruït per construir-hi un habitatge de tres pisos que finalment també fou enderrocat -quinze anys després- a causa d'una malaltia de les bigues anomenada pel especialistes, amb afany científic, aluminosi. La pedra de la llinda acabà en el jardí d'una casa de pagès de l'Empordà, que comprà el conegut escriptor i cineasta barcelonès Àlex Cantarella.
Un dia d'hivern, sota un cel completament netejat per la tramuntana, trobaren el senyor Cantarella dessagnat a causa d'un cop que es donà en relliscar damunt d'una de les pedres que servien de camí cap al garatge. La seva sang omplí, damunt de la pedra, d'una manera força curiosa, el solc ja una mica gastat i fragmentari de les lletres d'una inscripció: (...) Soler me fecit (...).