La gran Via Laietana (Fragment)
És un carrer nou de trinca, un carrer que acaba d'eixir de la capsa, amb edificis menors d'edat: encara no tenen vint anys.
Fa una rampa suau vers el mar, que és al fons. I pel fons aquest entra al carrer tota la claror del mar.
És un dels carrers on la gent hi passa més de pressa. El que s'hi passegés tranquil·lament, faria un paper ridícul. Demés, el trepitjarien i s'hauria de barallar.
És un carrer, més que barceloní, nord-americà. Sembla encarregat a Nova York. Tant ho sembla que hom diria que l'acaba d'improvisar una casa cinematogràfica per aconseguir un truc i destruir-lo després.
Sí, sí. Indubtablement la Via Laietana és un carrer construït, per la Metro Goldwyn Mayers, per filmar-hi unes escenes: uns lladres que saltaran de balcó a balcó, de terrat a terrat, una milionària que quedarà penjada per la cintura, un terratrèmol que enrunarà el carrer, etcètera, etc., etc.
Però tranquil·litzem-nos. El carrer ha adquirit ja cèdula barcelonina: hi ha la casa del senyor Cambó, que sembla empeltada de gratacels, però que ho sembla d'una manera inofensiva i sense massa pretensions; des d'uns solars per a edificar es veuen les grises agulles gòtiques de la Catedral.
No es tracta, doncs, com temíem, d'un carrer de film.
La claror és aquí crua i desvergonyida, com a cap altre carrer. És una claror, demés, insolent; una claror que ofèn.
Tot és aquí dinàmica, empenta, pressa, crit. Les botigues del carrer de Ferran, per exemple, tenen uns aparadors en els que podeu deturar-vos a passar l'estona. Aquí, no. Els aparadors d'aquí no ofereixen al que passa cap atractiu, cap temptació: són aparadors de sastres, camisers, sabaters. Naturalment, ningú no s'embadalirà davant unes sabates —les senyores, però, sí que s'hi embadaleixen—, o davant una peça de roba anglesa fabricada a Terrassa.
Sembla que a la Via Laietana s'hagin donat cita les coses útils i les necessàries. Els comerciants d'aquest carrer són gent seriosa i entenimentada, enemiga de la fantasia.
Les voreres són més amples que en altres carrers, però no per a què la gent s'hi passegi: per a què no s'empenyin ni es trepitgin amb la pressa.
És un carrer per a què el cantin —sense ritme ni rima, que això seria pecat greu— els poetes moderns enamorats del cinema, de la maquinaria i del ciment armat.