La festa, si és que es pot considerar així, i per manament de la Direcció General de Presons, tenia un sentit religiós-patriòtic amb unes gotes de folklorísme vilatà del pitjor gust, cercavila a càrrec de la banda de música, missa solemne amb l'assistència de les autoritats civico-militar-eclesiàstiques, «ranxo extraordinari» i entrada de xiquets.
Centenars de criatures amb un cartellet penjat al coll amb el número de la cel·la on era destinada i el nom de la persona que l'enviava, igual que un paquet amb la tramesa pagada!
Des de bon matí hi havia un nerviosisme patent entre tots, després de dinar començaria la patètica escena. Feia, no obstant, més d'un mes que aquesta data era esperada amb impaciencia per molts d'ells, ben explicable de totes maneres, hi havia pares que només coneixien els fills per fotografia i aquesta seria la primera, i per alguns l'última, vegada que els podrien estrènyer entre els seus braços i besar-los! Costa escriure-ho! Tot això té un caire de dramatisme fàcil però fou una realitat que molts reclusos van abraçar per primera i última vegada els seus fills! La veritat dels fets és així de crua; no s'ha d'oblidar que en aquells moments hi havia quatre-cents condemnats a mort a la Model! I ací parlem només d'aquesta! Algun dia els historiadors contaran les xifres esfereïdores dels que executaren a Monte-Olivet, Gandia, Llíria, Sant Miquel, el Puig i tants d'altres!
La diada es desenvolupava normalment com estaba programada, la diana tal com estava previst fou florejada, és a dir, amb acompanyament de cornetes i tambors que donaren la volta per totes les galeries com si es tractara d'un poble en festes.
Tot en aquell dia va ser extra, el cafè un xic més carregat de sucre o de sacarina, això mai no se sabrà, la missa més llarga que de costum amb intervencions musicals fora de programa, un «ranxo» anomenat extra, que tampoc no saberen perquè l'anomenaren així i planant damunt de tots el desassossec per la llarga espera de l'arribada de les criatures.
Cap a les dues, després de dinar, començaren a entrar els primers xiquets, tots els «destinos» encarregats de les cistelles i dels escorcolls eren a l'entrada per rebre els primers visitants, L'esgavellat casalot s'omplí de crits i plors de xicalla: la majoria començaven a plorar en veure's en mans estranyes, els més grandets miraven el seu voltant amb els ulls esbatanats per la por. No crec que mai ningú haja preguntat a aquestes criatures quin record guarden d'aquella visita al pare entre reixes!
A la cel·la 437 també hi arribaren visitants, Tamarit no tenia fills però tenia nebots de segon grau, fills d'una cosina germana que té a València i que s'encarrega de rentar-li la roba i portar-li de tant en tant algun paquet de tabac o d'aliments, li portà una xiqueta de set anys vergonyosa que no aixecà els ulls de terra.
Porcar estigué molt satisfet perquè li entraren la seua primera néta, un monyicot d'un any, el bonàs de l'avi no sabia com fer-s'ho per agafar-la en braços, i maldestre, no sabia què dir-li. Piquer rebé un germanet de deu anys que se'l mirà amb admiració, per ell el germà gran és un heroi, encara el recorda amb l'uniforme de comissari Polític i una estrella vermella de cinc puntes que duia a la gorra, aquella gorra que li deixava portar sempre que venia amb permís.