El Llamp - 1990 - Barcelona
L'antiga Universitat de Gandia creada pels Borja havia passat moltes vicissituds, quan desaparegué com a centre intel·lectual que havia estat tan important durant el barroc, l'edifici neoclàssic que ocupa el centre de la Gandia actual va passar per moltes mans. Després de la desamortització de Mendizabal i en plena restauració canovista, els escolapis hi varen instal·lar les seues escoles, per aquest motiu l'edifici és conegut avui per les Escoles Pies.
Durant la guerra passà a ser caserna i a la victòria de Franco presó. Al bell mig de la ciutat hi plantificaren una presó amb centenars de detinguts i el pati, escaient per a xiquets d'escola, es convertí en atapeït lloc de passeig dels pobres presoners.
Ponte informà de les terribles condicions dels allotjats en aquella improvisada presó on vivien apilotats els detinguts de la comarca de la Safor, les forces d'ocupació s'encarregaren de la vigilància i els judicis sumaríssims dels primers dies de la «liberación» s'executaren al cementiri situat al terme d'Almoines.
El comitè local i els membres de l'Ajuntament varen ser les primeres víctimes.
Passat el temps la instal·lació provisional d'aquella càrcer es convertí en definitiva, vingueren oficials de presó que s'encarregaren de la vigilància i organització d'aquell local no apte per aquell menester, i la guàrdia exterior la varen fer soldats de l'exèrcit de la guarnició de la ciutat ducal.
Hi havia gent de tota mena però hi predominaven els camperols dels pobles de la rodalia; en una habitació especial hi posaren uns antics elements de la FAI amb acusacions molt greus d'assassinats i robatoris. Estaven separats de la resta amb un règim especial referent als passeigs i visites, una presó dins de la presó. Allí caigué castigat per llegir un diari un jove de les JSU anomenat Cueves, ja que no hi havia cel·les de càstig, i anà a fer companyia a aquells xicots anarquistes que vivien marginats de la resta.
El jove socialista s'apartava dels seus companys i no participava en els xiuxiueigs que mantenien des que havia entrat.
El programa que preparaven aquells exaltats era una fuita col·lectiva a l'hora del passeig. No se sap com, tenien dos quilos de pólvora negra i amb aquest material havien fabricat unes bombes rudimentàries amb unes llaunes buides d'olives.
El projecte era senzill, a l'hora d'esbarjo, quan sortirien al pati, tirarien els artefactes contra les garites dels soldats i aleshores amb uns ganxos i cordes que havien preparat saltarien la tàpia que no era gaire alta, un cop al carrer cames ajudeu-me!
El propòsit era una bogeria i no tenia cap possibilitat d'èxit, però la desesperació de la certesa d'una fi inexorable abrandava aquells cervells joves, què podien perdre?
I així fou, a les tres de la vesprada varen eixir al pati, finalment havien posat al corrent a Cueves dels seus propòsits, coneixia tots els detalls i els havia dit que ell en restava al marge, no opinà ni en favor ni en contra quan li'n donaren detalls:
-Mireu, si podeu fugir fugiu, jo com que el meu cas no és greu no vull jugar-me-la d'un cop!
Sortiren al pati i encengueren les metxes dels pots convertits en bombes i els llançaren contra les garites situades a dalt de la tàpia. Els enginys explosius fracassaren totalment, varen fer molt de fum però no explotaren, els soldats en comptes de fugir dispararen uns trets d'alarma i els anarquistes es refugiaren darrere els excusats. La fuita havia fracassat! Entraren una gran quantitat de vigilants que a cops de peu i garrotades els reduïren tots. El Cueves malgrat no haver-hi participat seguí la mateixa sort que els altres.
Eixint de la capital cap a les Torres de Quart, seguint la via del tramvia que era el medi de transport d'aleshores, al costat del passeig de la Petxina, passats els Escorxadors, un poc més amunt, s'arriba a un poblet, Mislata, que ara és un barri no massa allunyat, doncs bé abans d'arribar s'albira a l'esquerra un edifici de maons rogencs i bruts de pols, una estructura barreja de magatzem i de fàbrica d'un singular estil.
Un portalot gran, uns jardinets descurats, guàrdies amb fusells i funcionaris d'uniforme verd destenyit. Aquell monstre, baluerna estranya, és la presó; entrant i als dos costats hi ha uns edificis auxiliars que serveixen d'oficines. Al bell mig una porta tancada amb pany i clau com cal a una càrcer i amb un homenet d'uniforme vigilant l'entrada. Els qui tenen la sort d'eixir-ne en primer pla contemplen la perspectiva del riu Túria amb un llindar de canyars; sobre el camí hi ha tres magnífics exemplars de pins gegants de soca corbada i ampla brancada testimonis silenciosos de tantes tragèdies. Davant de la porta un caminal afitat de plàtans al seu costat, adosat al mur d'entrada hi ha un banc d'obra on s'asseuen les pobres dones que esperen la comunicació, lliurar la cistella o rebre notícies sobre la darrera «saca». Damunt la porta d'entrada la frase: «Odia el delito» etc., i presidint-ho tot un sagrat cor entronitzat sota l'«arriba España».
La festa, si és que es pot considerar així, i per manament de la Direcció General de Presons, tenia un sentit religiós-patriòtic amb unes gotes de folklorísme vilatà del pitjor gust, cercavila a càrrec de la banda de música, missa solemne amb l'assistència de les autoritats civico-militar-eclesiàstiques, «ranxo extraordinari» i entrada de xiquets.
Centenars de criatures amb un cartellet penjat al coll amb el número de la cel·la on era destinada i el nom de la persona que l'enviava, igual que un paquet amb la tramesa pagada!
Des de bon matí hi havia un nerviosisme patent entre tots, després de dinar començaria la patètica escena. Feia, no obstant, més d'un mes que aquesta data era esperada amb impaciencia per molts d'ells, ben explicable de totes maneres, hi havia pares que només coneixien els fills per fotografia i aquesta seria la primera, i per alguns l'última, vegada que els podrien estrènyer entre els seus braços i besar-los! Costa escriure-ho! Tot això té un caire de dramatisme fàcil però fou una realitat que molts reclusos van abraçar per primera i última vegada els seus fills! La veritat dels fets és així de crua; no s'ha d'oblidar que en aquells moments hi havia quatre-cents condemnats a mort a la Model! I ací parlem només d'aquesta! Algun dia els historiadors contaran les xifres esfereïdores dels que executaren a Monte-Olivet, Gandia, Llíria, Sant Miquel, el Puig i tants d'altres!
La diada es desenvolupava normalment com estaba programada, la diana tal com estava previst fou florejada, és a dir, amb acompanyament de cornetes i tambors que donaren la volta per totes les galeries com si es tractara d'un poble en festes.
Tot en aquell dia va ser extra, el cafè un xic més carregat de sucre o de sacarina, això mai no se sabrà, la missa més llarga que de costum amb intervencions musicals fora de programa, un «ranxo» anomenat extra, que tampoc no saberen perquè l'anomenaren així i planant damunt de tots el desassossec per la llarga espera de l'arribada de les criatures.
Cap a les dues, després de dinar, començaren a entrar els primers xiquets, tots els «destinos» encarregats de les cistelles i dels escorcolls eren a l'entrada per rebre els primers visitants, L'esgavellat casalot s'omplí de crits i plors de xicalla: la majoria començaven a plorar en veure's en mans estranyes, els més grandets miraven el seu voltant amb els ulls esbatanats per la por. No crec que mai ningú haja preguntat a aquestes criatures quin record guarden d'aquella visita al pare entre reixes!
A la cel·la 437 també hi arribaren visitants, Tamarit no tenia fills però tenia nebots de segon grau, fills d'una cosina germana que té a València i que s'encarrega de rentar-li la roba i portar-li de tant en tant algun paquet de tabac o d'aliments, li portà una xiqueta de set anys vergonyosa que no aixecà els ulls de terra.
Porcar estigué molt satisfet perquè li entraren la seua primera néta, un monyicot d'un any, el bonàs de l'avi no sabia com fer-s'ho per agafar-la en braços, i maldestre, no sabia què dir-li. Piquer rebé un germanet de deu anys que se'l mirà amb admiració, per ell el germà gran és un heroi, encara el recorda amb l'uniforme de comissari Polític i una estrella vermella de cinc puntes que duia a la gorra, aquella gorra que li deixava portar sempre que venia amb permís.
«Don» Joan va eixir de la seua cel·la tranquil amb una jaqueta de pijama de ratlles verdes i amb el seu posat d'home parsimoniós, d'home calmós de caminar desmanegat.
Passà per davant del centre de vigilància i amb la seua afabilitat de sempre saludà els dos xicots que estaven allí fent un servei rutinari de passar fitxes a màquina i anotar les incidències del «parte» del cap de serveis.
-Bon dia «don» Joan.
-Com esteu xicots? Sembla que el director em crida una altra volta!
El carceller que estava de guàrdia a l'entrada tirà del forrellat, obrí la porta i el doctor Peset acompanyat pel cap de serveis es dirigiren per un túnel d'eixida cap als locutoris i vestíbul d'entrada. Al fons es veia el passadís i el reixat de sortida per on irrompia la viva claror de les dues de la vesprada.
Quan arribà al vestíbul va veure un grup de la Guàrdia Civil amb fusells i metralletes. A un costat l'aparell oficial del Jutjat d'execucions, el capellà, el director i una munió de gent uniformada que donava al conjunt una escenografia sinistra.
El doctor Peset ho comprengué de seguida:
-«Caramba, parece que van a fusilarme, señor director creo que puede ƒallarme el corazón, por favor que me traigan un tónico cardiaco que tengo en la celda; es un frasco que está en el estante, los chicos ya lo saben».
El doctor parlava serenament, només una extrema pal·lidesa li havia envaït el rostre però la veu era ferma, les mans no li tremolaven.
El director contestà ràpid:
-«¡No, no le traigan nada, es médico y a lo mejor se nos envenena!».
El jutge d'execucions inicià la cerimònia de la lectura del protocol i de la notificació dels càrrecs, li anuncià que havia arribat l'hora d'executar la sentencia. «Don» Joan es negà a signar el paper.
Entretant i malgrat l'avís que venien tres vaixells de Marsella, aquests no es veien enlloc, no obstant encara regnava la tranquil·litat, encara no havia aparegut el pànic entre la confiada multitud.
La jornada transcorria lentament, el sol queia de pla i escalfava l'ambient d'aquell dia de primavera que en aquelles latituds es manifesta de manera esplendorosa. La població d'Alacant feia la seua vida normal, encara que la guerra s'havia acabat i ja s'havia donat el «parte», aquell famós «parte de la victoria» que ens han refregat pels nassos amb tanta rancúnia, nosaltres en l'aïllament que ens trobàvem no sabíem que Alacant i el seu port constituïa l'últim reducte de la República i de la llibertat.
Els feixistes alacantins volien eixir al carrer i implantar l'autoritat franquista a la capital: l'existència d'aquells trenta mil «rojos» armats al port els inspirava un cert respecte i no es bellugaren de moment, esperaven impacients l'entrada de l'exèrcit, que a Alacant les primeres forces d'ocupació foren totes italianes.
L'arribada de la nit després de tota una jornada d'espera va començar a neguitejar la gent, començava a esvair-se la confiança d'alguns, se sentien veus profètiques que deien que de vaixells res! Que havia estat un invent de la Junta perquè ens cacessen allí com a rates, que ens havien apilotat en aquell racó per tenir-nos més a la mà i ja seleccionats!
De sobte s'anuncià que a poques milles hi havia un mercant que venia cap a Alacant. Els seleccionats pel primer embarcament es van desplaçar cap al final de l'escullera, la Sílvia i jo preferírem no anar en aquesta primera selecció que donava un caire de fugida precipitada i de por, compreníem que hi havia gent molt més compromesa que nosaltres per fer-ho. Ens havien dit que hi hauria vaixells per a tots i no ho dubtàvem, la responsabilitat dels organitzadors, molts d'ells amics nostres, no la qüestionàvem gens, em vaig apropar cap on eren els primers seleccionats i efectivament la tria s'havia fet escrupolosament correcta, tota aquella gent tenia greus responsabilitats, militars, caps d'exèrcit, governadors, responsables de partits i sindicats, és a dir, una bona collita ja agrupada i a punt de ser afusellats si queien a les mans rancunioses dels vencedors que ens tenien encerclats en aquella ratera!
La notícia que circulava de forma misteriosa entre aquest grup era que el primer vaixell avistat s'havia aturat i no avançava cap al port, després va caure la nova com una bomba: El cònsol va confirmar que Franco personalment s'havia fet enrere de la paraula donada i havia ordenat a la flota de guerra nacional que s'adreçàs al port d'Alacant per impedir l'arribada dels navilis d'evacuació. L'efecte d'aquesta notícia fou terrible! Veiérem com el mercant girava cua i desapareixia de vista deixant-nos en la desesperació a tota la gernació preparada per marxar.
El capvespre caigué ràpidament com un sudari, el fons de l'esplanada i les cases estaven en penombra, sense un sol llum, l'expectació i l'angoixa ens atenallava; què passarà ara? ens preguntàvem els uns als altres! De sobte aparegué per la bocana del port la massa fosca i amenaçadora d'un vaixell de guerra feixista, el guardacostes Vulcano, el qual immediatament encengué tots els llums de coberta on hi formà tota la marineria, al mateix temps hissava la bandera bicolor a tocs de corneta i amb crits de: «Arriba España», «Viva España» i «Viva Franco».
Teatralment els llums de l'esplanada també s'encengueren de cop i volta.
Pujà cap a nosaltres l'eco de la marxa reial i poguérem veure les tropes italianes desfilant cantant l'himne Giovinezza.
Ens quedàrem aclaparats, ara sí que ens sentíem caçats com a conills! El pànic es desfermà tumultuosament, tothom volia fugir sense saber per on; crits de dones, plors de xiquets, imprecacions dels homes, tot això formava un conjunt dantesc. Hi va haver veus tranquil·litzadores que volien apaivagar aquell desordre que s'iniciava, qui més qui menys portava una pistola, bombes de mà, fusells i metralletes, un vertader arsenal en mans de gent desesperada.
Un estrany subjecte s'enfilà en una torre metàl·lica de les que sostenen els cables de la llum i des de dalt de tot amb els braços en creu començà a cridar:
—«Asesinos, asesinos!» —en un acte de bogeria produït pel pànic-
N'hi hagué d'altres que serenament s'assegueren sobre una flassada, tragueren la pistola i apuntant-se el cap es dispararen el tret alliberador. Hi havia escenes per tots els gustos, grups de famílies asseguts al voltant d'una foguera menjaven tranquil·lament els queviures que portaven sense dir ni mut. Començà a caure una pluja insistent que dramatitzava més encara una situació ja prou dramàtica.
Aleshores la comissió va informar que s'organitzaria la sortida del port sense esperar més; les forces militars que encerclaven l'escullera tenien ordre de no disparar mentre la gent eixís ordenadament i sense armes. Podíem haver resistit fins a la mort però no tots eren militars, i havia les criatures i la gent gran que ens frenà aquell numantisme d'última hora, a més planava damunt nostre un fatalisme descoratjador, volíem morir i com més aviat millor!
La Sílvia i jo miràvem aquella situació límit que no ens l'esperàvem, vaig llançar a l'aigua els prismàtics i la Parabellum que ja no em servirien per res. En sortir separaven els homes de les dones, aquestes les conduïen a llocs tancats, cinemes i teatres que habilitaren per allotjar-les provisionalment.
A mi m'escorcollaren i em llevaren la documentació, una ploma estilogràfica i les deu mil pessetes que m'havia donat mon pare; no es varen fixar en el rellotge d'or que duia en el canell.
Darrere quedava un batibull d'objectes discordants: fardells esventrats, safrà mullat per la pluja que envermellia la terra com si fos sang i que es barrejava amb l'autèntica dels qui s'havien suïcidat. Maletes oblidades, pistoles i armes de tota mena llançades per tot arreu, aquelles armes que amb tanta ànsia havia agafat el poble aquell 18 de juliol per defensar la llibertat amenaçada per aquells que havien traït la República; a terra quedaren inermes els cossos d'aquells qui buscant l'alliberació i potser més valents que nosaltres, s'estalviaren amb el seu acte suprem les misèries que hem sofert tots els qui estem ací i que, finalment, molts acabarem de la mateixa manera a les mans dels vencedors!
Una renglera de malestrucs s'adreçava a la sortida d'Alacant per la carretera de València, passàrem per davant del Raval Roig i la platja del Postiguet, després ens menaren sota la vigilància dels soldats italians cap a una costera que pujàrem pausadament i ens concentraren en un camp d'ametllers a l'eixida de la ciutat.
Allí la oficialitat es dedicà a fer propaganda entre els desgraciats que ens trobàvem encara en vida però amb la certesa que anaven a afusellar-nos. Però es veu que érem massa per fer un acte d'aquesta mena, els italians malgrat tot es comportaren amb nosaltres i en tot moment com persones civilitzades, potser perquè aquella guerra no era la seua; per ells érem uns presoners que en el moment de ser-ne deixàvem d'ésser enemics.