La Diagonal (fragment)
Aquest és un dels passeigs més bells de la ciutat, sobretot el tros comprès entre la Rambla de Catalunya i Pedralbes. Té una distinció, una elegància, que no té cap altre passeig de Barcelona. És un passeig per a senyors, però per a senyors de debò, no per a gent disfressada de senyor.
Del carrer de València, on neix, fins al Passeig de Gràcia ja és altra cosa. En el seu començ hi han unes tavernes on fan menjar, negres de mosques i amb un abeurador per a les cavalleries. Hi han també uns drapaires, que tenen a la porta sacs de rosegons de pa i sabates velles. En aquestes tavernes i aquests drapaires s'hi veu una pintoresca i bigarrada concurrència de gitanos, de pobres, de vells, de criatures cíniques i brutes. El quadro té una gran força de color, però la seva contemplació no és massa agradosa.
Aquests gitanos, aquests drapaires, aquests pobres, aquests vells inútils, aquestes criatures, es reuneixen a les tavernes i s'asseuen en uns bancs que hi ha al defora, davant l'abeurador, I prenen el sol. Prenen el sol, i l'aiguardent, i les mosques. I no prenen res més per què no els deixen, que les ganes ja hi són.
Després, però, com més La Diagonal s'enfila vers el Passeig de Gràcia, es composa un gest circumspecte i greu.
I, és que, avançant, pensa La Diagonal en la imminència del Passeig de Gràcia, i no vol fer un paper ridícul. Sap que el Passeig de Gràcia té fama d'elegant i distingit, i, en apropar-s'hi, posa en orde el desordre del seu vestit, es posa bé el capell, s'arranja la corbata, llença una poruga mirada a les sabates per si estan brutes.
La decoració canvia totalment. Encara s'observa un cert abandó en el passeig, però ja les cases comencen a tenir un aspecte confortable i burgès. La misèria pintoresca ha quedat lluny. Estem ara en plena mitjania gris. I cal tenir en compte que el gris, més que el rosa, és el color de la felicitat.