La casa-museu d'Azorín. Hi ha un vestíbul, una escala amb barana de ferro. Fa fred. S'hi conserven les antigues prestatgeries familiars, on abunden els llibres francesos, i n'hi ha una curta sèrie de catalans, entre els castellans abundosos. Tot és senzill, assossegat. Aquí, hi van viure els pares d'Azorín i part dels seus germans, fins a la seva mort. L'escriptor, però, a penes s'hi va acostar, pel poble, un cop establert a Madrid. Antoni Ròdenas, en el seu apassionat llibre «D'Azorín i el país meu», diu: «...d'haver tornat al poble (1927), d'on faltava des de feia prop de vint anys. L'estada fou molt breu. Després hi tornà una altra vegada (1930), per pocs dies també. Fou el seu darrer contacte amb la terra que el va veure néixer un dia del llunyà 1873».
Pregunto a una senyora molt assabentada pels entrellats locals, el perquè de tanta absència azoriniana. «Veurà, la família li anava al darrera per treure-li alguns diners. Els seus germans van acabar en el no-res, eren uns ganduls, només li pidolaven... I, abans, el seu pare havia tingut embolics de faldilles, ja m'entén, i això va afectar Azorín. Fins i tot, el pare posà casa, aquí a Monòver, a una antiga minyona, que fou la seva amiga. Sense comptar que la dona d'Azorín, Júlia, diuen que el tenia molt fermat...». Passions, també, que se'n va emportar la trampa. Deambulo per les buides estances de la casa-museu, antany curulles d'alè, d'aquesta fugaç plenitud que és la vida. Hi ha aquí, igual que si fossin una decoració teatral, els mobles que van ser d'Azorín, que vaig veure en el seu pis madrileny, el dia de la seva mort. Són senzills, vells, tronats, com restes de purpurines. La taula en la qual treballava el mestre, el llit que va fer servir fins i tot per a morir, el sofà de la saleta, uns quadres... El senyor Albert, diligent conservador de la casa-museu, m'ensenya una carta d'Azorín, datada a Madrid el 13 de març de 1966. La lletra és tremolosa, esfilagarsada, molt amples els blancs. Diu: «Queridos Amparo y Amancio: muchas gracias por vuestra felicitación; correspondo con verdadero cariño. La letra de Amancio me ha emocionado; la tuya, Amparo, es normal. Hago esfuerzos para que entendáis la mía. Tengo 93 años; desde hace más de dos no salgo de casa; no puedo andar; dicen que me repondré, no lo sé. Abrazos cordialísimos de vuestro hermano». Firmen «Julia» i «Pepe». Un any més tard, gairebé dia per dia, tot va acabar...