Editorial Selecta (Barcelona), 1977
El santuari de Queralt és un niu d'àguila, aferrat al cim rocallós. Consta d'una edificació immensa i mig esbalandrada, l'altra mitja renovada, on es proveeix de menjar i llit el visitant. La talla de la Mare de Déu que guarda és, sembla, del XIII. Vaig entrar dins el temple, de factura neoclassicitzant, on un estol de nenes amb estisores, aigua, pitxers i flors componien una decoració ingènua i barroca, camperola. És curiós: l'olor de flors dins aigua té, a les esglésies, una aroma especial, d'una asèpsia dolcenca i estimulant. A mi em recorda, de seguida, llunyans mesos de maig al poble, cantant davant una imatge de la Mare de Déu en la fresca penombra, defora el sol batent... Sento nostàlgia, però no voldria tornar a enrere.
Entro una estona a la cambra de treball del capellà de Queralt, atapeïda de llibres. És un home de mitja edat, alt, magre, un xic desmanyotat. Amb el temps, ens férem amics. Creu en Déu, en l'anarquisme, en l'Església, en la llibertat de l'amor. I somriu molt. Per un balcó estret, obert, sembla que damunt el precipici pregon s'albira la plana. Puja un aire fresc. Planeja, sobre el buit, un ocellot negre.
La serenitat, la meditació, la temperança... Hom imagina que, aquí, acompliria de gust preceptes monacals. Millor dit: que no li semblarien normes de vida allunyades de l'existència d'avui, que un escruixidor llibre d'hores no seria pas un anacronisme inútil.
El domini del paisatge que s'obté a Queralt és, sí, un autèntic prodigi.
Una altra vegada, en passar per aquí, em vaig trobar una escena singular, al costat d'una via de tren morta que travessa la carretera. Ho vaig veure de nit, i per darrer cop, fa pocs mesos. De sobte, un llum ataronjat i diminut il·luminava un gos assegut, vestit amb un casquet i una jaqueta vermella. Davant tenia un platet, al qual la gent tirava una pesseta, un duro. L'animal romania immòbil, com en un grotesc embalsamament. Darrera, s'hi veia un home, somrient, amb un altre ca de recanvi per a quan perdés els estreps el que aguantava metxa.
L'estampa provocava un guirigall entre els automobilistes. Les mares gairebé llençaven les criatures per la finestra perquè examinessin bé l'equilibri i el vestit gossívols. Aquestes coses, a mi, em deprimeixen. Els animals són tipus que haurien de poder anar només a la seva, com també a la seva van els homes. Quan l'un imita l'altre, o és forçat a fer-ho, mal assumpte. Els camps de concentració i els parcs zoològics presenten massa semblances.
Els seus carrers són costeruts, estrets, de sol empedrat. Les cases, altes, d'interior fosc i escaletes angostes. La plaça del «Bo-Bo» —aquest és el nom del ball típic del país, que se celebra pel gener, per Sant Sebastià— és característica, una quinta essència del poble, amb els seus porxos baixos, penombrosos, i les voltes revingudes i camuses. Domina la tonalitat grisa.
Enganxada al cinema «Ideal», hi ha la sala de festes «La Agrupación». Arriben de dintre grinyols i sorolls musicals. Hi trec el cap: l'orquestra local assaja, a la gran sala buida. Manegen els instruments amb entusiasme, perduda la mirada. Al carrer, un grup de nens juga. Porten un casc blau, que diu «ONU», i espases de fusta.
En un carreró que davalla, gairebé vertical, cap al riu, travessant un túnel on hi ha un munt de sacs de palla, cinc gats es barallen, esborrifat el llom, ferotges.
És curiós que, en aquests pobles, ja no s'hi vegin les antigues botigues i els tallers de menestrals. En petit, aquí hi ha el mateix que a la ciutat. El boter, el terrissaire, qualsevol taller d'aquest tipus, ha desaparegut. S'ha d'anar a terres molt pobres per a trobar-los. Monistrol frueix amb la uniformitat del progrés.
A la plaça del pont, a l'ombra d'un sòlid plataner, de tronc gras i rugós, la gent pren un cafè, un gelat. Hi ha una xurreria. S'atura l'autobús de línia, davallen i pugen passatgers. La cobradora és una dona d'uns cinquanta anys, d'expressió resoluda. Duu un vestit marró. D'una petita font, beu un glop, a galet.
Hi ha una pensió-restaurant a la cantonada. Acabava jo de donar la volta, quan es va esfondrar, amb gran terrabastall, la xemeneia de l'establiment. Cauen enderrocs i pols. Em vaig haver de posar a córrer. Caram, amb el poema de Lawrence, això és més seriós! S'arremolina gent. D'una vasta barberia, en surten almenys mitja dotzena de barbers. Emergeix d'una botiga una dona amb davantal blanc. Indaga el que ha passat. En saber-ho, s'escabella a crits:
—Ai, la nena, la nena! Que vingui la nena, que la portin! L'angelet! La nena!
La xurrera la calma. Sens dubte, no s'hi veia cap cos aixafat, sagnant. És de suposar que la senyora botiguera té un cor que vessa amor maternal. O el marit no li fa bé l'amor i la corseca la histèria.
Un pescador, quiet, aguanta la canya, sota l'arc més gran del pont. A les ribes del riu, se succeeixen les hortes, amb abundant vegetació. Hi ha planters de mongetes, de gira-sols, de carbasses. Compro una síndria a un vell d'ulls esbojarrats. L'obro a la sortida del poble. Encara és verda i no té cap gust.
Avança la nit. Els grills comencen a cantar. Ara se sent millor el pas del riu, lent, constant.
Llenega pla, a penes mòbil, el Llobregat, entre premuts canyars i pollancres que tremolen i tornen al vent la seva fulla de plata, resplendent. Un home parla amb un altre, manotejant i colèrica la cara, assegut en un pedrís de la carretera, sota un poll.
Monistrol es veu llarg, una filera de cases penjades a mitja muntanya del Montserrat, sobre el riu. Són d'un color viu i amb anys a sobre. L'amfiteatre muntanyenc és grandiós, una presència aclaparadora. La processó de les cases ho humanitza. El pont que salva el corrent és, també, gegantí, de tres arcs, car la barrancada és pregona.
És població atapeïda, Monistrol, bastida sobre roques desiguals, muntanya amunt.
La fabulosa silueta dentada de Montserrat ha despertat una quantitat de fantasia molt per sobre del comú. Una llegenda popular afirma que aquesta mena de monumentals i petris tubs d'orgue —és una manera de dir, és clar— són les arrels d'una muntanya trabucada en el transcurs de la tempesta que es desencadena el Divendres Sant, en expirar Jesucrist. Déu! Els poetes han abocat sobre el massís milers de versos, acompanyats de no menys milers de planes per part dels prosistes. Han arribat a dir-hi les coses més peregrines. El darrer titanisme literari provocat per la muntanya ha estat, crec, el de Sagarra, que redactà un poema en honor seu compost per setze mil versos. Tan sols un monstre de la naturalesa com Sagarra, que no tenia res a envejar a Lope de Vega, era capaç d'una cosa així. La qualitat d'aquest poema —que no he llegit— sembla ser que no pot comparar-se amb les pàgines rutilants de les seves memòries ni la musiqueta dels seus versos millors. Més concretament; s'afirma que és infecte. M'ho crec.
A l'altre extrem de la llegenda, el del cultisme imaginatiu, hi ha el Sant Graal, que seria el got, o la copa, que féu servir Jesucrist al Sant Sopar i que el prudent Josep d'Arimatea serva per recollir la sang que brolla de les ferides que els militars romans infligiren al mateix Jesucrist en crucificar-lo, a Jerusalem. El Graal inicia, molt aviat, boiroses i complicades aventures, molt difícils d'establir amb una relativa claredat, que finiren en el seu repòs en un lloc misteriós de la Península Ibérica, el castell de Montsalvat, i al voltant del qual muntaven o munten guàrdia perenne una colla de cavallers proveïts de virtuts apreciades com a angèliques.
Ràpidament entren en escena, enmig de la literatura cavalleresca medieval, l'honorable rei Artur i Parsifal. Versificació de Chrétien de Troyes i de Wolfram von Eschenbach, música de Richard Wagner... Bé: estudiadors del conjunt màgic, ingenu, trobadoresc del Sant Graal han situat, amb pèls i senyals, el recòndit Montsalvat a Montserrat. Evidentment, falta provar-ho.
De totes maneres, i esbandint imaginacions, la muntanya montserratina ha estat qualificada com una obra excepcional de la Natura, creença aquesta molt comuna entre devots i excursionistes.
En síntesi simple, els fets s'establiren així: dins l'era terciària es produí un cataclisme que ocasionà el sorgiment d'un continent, i en restà inundada la Depressió Central del que avui és Catalunya. En aquest llac desembocava un corrent fluvial, que portava pedres i altres masses per l'estil, i que provenia del continent balear, que era d'extensió vasta. Esclatà un altre cataclisme; de les Balears, només en queden les roques turístiques del present, el riu desapareix i les aigües eocenes del centre català fugen al mar.
Resta el gavadal de fangs i rocs: és la gènesi de Montserrat. El sol i els vendavals ho ressequen, les glaceres i les convulsions subterrànies ho emmotllen, una erosió secular ho llima. La ballaruga i les mutacions d'aquella bèstia geològica serien terribles. Per fi, després de milers d'anys, la muntanya queda com la coneixem, amb els seus monumentals capcers polits i roms, el seu pintoresquisme estrany i singular, de bellesa aspra. A més, entre la llepada continua del Llobregat i les aigües que davallen per l'exterior i l'interior de les roques, s'exerceix una erosió que dissol sectors de les parets i aprofundeix les fissures, amb la qual cosa s'accentua l'esculturació montserratina.
Una gorja fonda i espectacular comença a Monistrol i acaba cinc quilòmetres mes avall, al peu de Serra Llarga, en un espai molt obert, malgrat el seu encaixonament entre la muntanya. A la dreta s'alça el Montserrat, aquesta tremenda bèstia de pedra. A l'est, un territori d'acusada matisació rogenca, no gaire florit.
El riu davalla, poderós i apàtic, vorejat a una certa altura per la carretera. Sembla com si mai no arribés el sol al seu jaç. Les aigües són d'una verdositat grisa, molt metàl·lica. Als seus marges s'alimenten herbes i arbustos, de tija grassa i fulla plena. Els arbres van pletòrics de saba. Quan en aquest barroquisme vegetal apareix una granota, inflada i llefiscosa, produeix una certa inquietud.
I és tristot l'edifici de la colònia fabril, un altre embalum de ciment que aixopluga els obrers de la fàbrica corresponent. Qualsevol dia no en quedarà ni un: o tancaran la fàbrica o se n'aniran a treballar a la ciutat. Sobre la porta d'entrada hi ha un llum escardalenc, com de dispensari. La factoria dona damunt el Llobregat.[...]
A mig congost s'alça la magna estructura del pont que va a l'estació de ferrocarril i del funicular. Des del seu centre pot copsar-se la grandiositat paisatgística del Llobregat navegant entre el cúmul muntanyós. El funicular aeri transporta en pocs minuts al mateix monestir: ascendir en aquesta gàbia per damunt la barrancada posa la carn exactament de gallina. Llavors sí que la gorja es presenta d'una magna configuració. L'experiència val la pena.
L'estret s'obre davant una muntanya acusada, de bella pineda, i uns camps de conreu. Hi ha empits d'oliveres, amb llur gris delicat, que contrasta fort amb l'exaltació de roques i fullatges. L'olivera és un arbre tardoral, de matís, que no té res a veure amb les naturaleses exuberants de verdor. L'olivera és propícia a l'au nocturna, la puput o el mussol.
A Pere de Luna, antipapa Benet XIII, li van dir el Papa de la Mar. Realment, només li va quedar la mar perduda i oberta, a aquell eclesiàstic vell i pugnaç, ficat en aquesta ferma fortalesa, sobre l'abrupte roc de Peníscola. La mar, ara morta i brillant, com una capa de ciment fresc. I cap agitació no commou aquesta immensa bassa d'oli, d'un blau cel encès sobre el qual bat i refulgeix una enorme atmosfera solar, aclaparadora. És migdia. Vaig menjant, a l'ombra de la muralla, escamarlans a la planxa.
I continuo pensant en don Pere, arrufat i gairebé centenari, obstinat, que va venir a tancar-se aquí, perseguit i oblidat, davant l'estúpida solitud de l'horitzó marí. Don Pere, tan aferrat al regne d'aquest món, hagué d'encongir-se, amo de la mar buida. Sí, perdre és sempre un desastre. De totes maneres, ¿podia haver-li passat una altra cosa, al rebel aragonès? És probable que no. En una làpida que li va dedicar Aragó i que es troba encastada en una paret de l'església del castell, s'afirma que «el judici final descobrirà misteris de la Història». És clar, és clar. Fins llavors, però, don Pere serà només el Papa de la Mar: França, Anglaterra, Castella, Catalunya, tots l'abandonaren; els concilis de Pisa i de Constança el deposaren; finalment, el segle XVIII, quan Vicenç Maria Orsini és elegit papa, adopta el nom de Benet XIII: és a dir, elimina el Benet XIII Pere de Luna, el qual queda arraconat, cismàtic. Un pontífex recent, Angelo Roncalli, va triar també el nom d'un altre antipapa del Cisma d'Occident: Joan XXIII.
I és que potser el problema bàsic de Pere de Luna va ser de no entendre res d'allò que succeïa: el transvasament del món medieval al món renaixentista. Luna venia embolcallat en actituds axiomàtiques, en principis carismàtics, de sòlid i nebulós caire medieval. I l'Església, Europa sencera, canviaven, necessitaven mudar de pell. Ho van fer. Don Pere es va fossilitzar «en els seus tretze», en el seu Benet XIII, que la Història, fatalment, li havia de negar.[...]
Tot i que, de Peníscola, i més que no pas Pere de Luna, en rigor m'interessava Gil Sancho Muñoz, que va ser, en veritat, el darrer antipapa. Era canonge de la catedral de València, li agradava la vida reglada, posseïa una fortuna apreciable. Pere de Luna va morir pel maig de 1423. Abans havia ordenat quatre nous cardenals. Un d'ells, Carrier, es trobava al comtat d'Armanyac, rúnic territori que va servar fidelitat a don Pere. Dels tres restants, un va ser empresonat en una cel·la de Peníscola pels altres dos, els quals tot seguit van elegir un nou papa: el canonge Muñoz, que va agafar el nom de Climent VIII. Vuit anys després abdicava, cansat, arruïnat, convençut del colossal error que havia comès sostenint la inútil Peníscola cismàtica. Va ser enviat a Mallorca, com a bisbe. Allí, hi va evitar una frenètica crema de jueus que es preparava el 1435. Gil Sancho, després de l'aventura de Peníscola, no estava per radicalismes de cap mena. Va ser un bisbe excel·lent i fa uns quants anys encara es conservava, al museu catedralici, un barret seu. Jo, modestament, n'he escrit diversos elogis.
El seu company Carrier, en canvi, resulta un individu esbojarrat i perillós: es va declarar contrari a l'elecció de Muñoz, es ficà a Armanyac i va elegir un altre antipapa, un tal Benet XIV, i va començar un cisma secret que, si aquestes coses dels misteris tenen alguna validesa, potser perdura encara en qualsevol vila francesa. Dintre meu, sento un eco atraient i torbador, en evocar Carrier i el seu pontifical de bubotes. En voldria fer una novel·la...
Però per a venir a Peníscola no és imprescindible invocar tanta ombra fantasmagòrica. I sobretot amb la complicació de les que van teixir el Cisma. Té caràcter, el poble, de carrerons nets i estrets, emblanquinades les façanes, bigarrat a la falda de la gran roca, el cim de la qual cobreix el castell, buit, imponent sobre l'aigua. A l'istme sorralenc que uneix el puig marítim amb la terra —i on va ser cremat viu un frare que havia intentat d'emmetzinar uns pastissets que havia de menjar-se don Pere, que era llaminer— bullen les instal·lacions turístiques. Que s'empassaran la Peníscola vella en qualsevol moment: s'alcen ja, uns aparatosos i ridículs gratacels. La tendència destructiva es permanent, vivíssima.
Acabo els musclos. Camino pels carrerons, buscant l'ombra dels teulats. Hi ha gats endormiscats. El cel és radiant i net. La calor, punyent. En alguna casa espetega una paella.
Amb un afegiment capital, dins la moda hippy: el ventall de pluralitats que les dones poden triar, també existeix per a l'home. El vestit occidental, tan fat, es substituït per la pensada i el gust de cadascú. El cos masculí pren així una dimensió estètica fins avui reservada només al femení. És l'insistent retorn de la cosa hippy al naturalisme, al seu intent d'alliberament de la natura humana.
Això fa que, en adequació amb el factor històric, hi hagi sempre en les coses hippies un esclat enlluernador de joventut. El hippy és jove perquè els efectes més penetrants de la societat de consum i de la guerra del Vietnam han sorgit dins aquest decenni i han actuat, generalment, sobre els nascuts després de la segona guerra mundial. És impossible de saber si d'aquí a deu anys hi haurà «hippies vells». No sembla gaire probable, però. D'una part, l'existència de hippy és dura —fer vida al ras, menjar irregularment...—, requereix un físic resistent. D'una altra, el nomadisme i la immediatesa desarrelada dels seus actes van conformant al seu voltant un clima eixorc que no ferma el hippy a res ni a ningú. Acaba per gravitar —al cap de dos anys, de tres, amb les excepcions de rigor— novament sobre l'engranatge capolador dels squares, dels socialment oprimits.
Assetjada per les contradiccions alhora que gloriosament alliberada, fugaç i profunda, l'atmosfera hippy és una actitud personal de revolta, impossibilitada de concretar-se en un moviment coordinat. Un viatge de fugida. Sí. Una aventura individual.
Vaig deixar les Pitiüses. Em vaig embarcar primer a Formentera. L'illa es perdia en el capvespre, amb les palmeres de Cala Savina gronxant-se suaument. Després, vaig deixar Eivissa, les seves cases blanques encastellades i refulgents, perfilant-se sobre el crepuscle vermell. Uns hippies miraven, al moll, la partença del correu. Jo els observava les cares, els vestits. No pas sense recança, m'allunyava del seu món, fascinador i breu.
Arriben a les Pitiüses, les illes velles on arran de terra afloren, sorgides del remot passat púnic, estatuetes de Tanit, la deessa enigmàtica de la lluna i de l'amor, i del panxarrut Bes, déu dansant i embriac. Vénen de Nord-Amèrica, de Suècia, del Marroc... movent-se lentament, com si caminessin al llindar d'una altra regió de l'existència, l'esguard reflexiu i un sac a l'espatlla, vestits amb esparracada fantasia.
Són homes i dones joves. Són caminants —«Jo camino i camino», ha dit llur poeta, enèrgic i barbut, Alian Ginsberg— que cerquen, en estranya analogia amb els déus de Cartago, l'amor i la dansa, la claror opalina del ple de lluna, la beguda. Tot un somni de naturalitat, de llibertat, que pressenten a la badia d'aigua morta i mirotejant, als turons verds, al sol esplendent, mentre el vaixell fa l'atracada davant les cases encastellades i blanques de Vila, d'Eivissa.
Abocats a la borda, un grup cantusseja, la mirada perduda. Potser entonen «She's leaving Home», o per ventura «The Sunshine Superman»:
La llum del sol arriba dolçament
a la meva finestra, aquest matí,
i el viatge pot començar...
Jo sé d'una platja,
petita meva,
on no existeix cap fi
i on, quan dius sí,
només has d'alçar les mans
i, de mica en mica,
la ment se t'obre
i et deixes endur en el viatge...
El viatge... En aquesta imatge mítica del viatge és possible que hi hagi l'arrel de tot el bulliment i tota la justificació del pintoresc i fascinant moviment hippy. El hippy fuig i cerca. No és un contestatari ni un rebel: és un il·luminat que glateix per una vida nova i decantada. Fuig, primer, d'un món tancat, esclavitzat per la maquinització, pel consum, per una moral coaccionadora, per la guerra. I cerca l'elaboració d'un mode de viure amb elements estrictament humans: un home sense fermalls i dins un paisatge obert.
A la platja de migjorn, de Formentera, encarada a la mar del sud, pot ésser rigorosament veritat aquell sol dolç sobre un areny dilatat on una noia amb cabells llargs i llisos alça els braços a la llum. La cançó no és pas una composició convencionalment retòrica, allunyada de la realitat quotidiana, sinó la descripció simple d'una escena que es repeteix cada dia, a cada hora. La rialla del hippy posseeix una nota d'alegria aguda, corprenedora: aquesta al·lota, aquell jove d'espatlles poderoses, aquesta parella d'adolescents d'aspecte zíngar, saben que ells, només ells, són senyors de les pròpies vides. El fet és impressionant.
L'illa, sota la gran lluna rodona i roja, es lívida, màgicament deserta. Les senderes, entre el rostoll i contornejant el boscarró de savines, remuntant cúmuls rocallosos, es va poblant de figures silencioses i fantàstiques, talment un carnaval de muts: la noia escabellada i amb túnica de vellut vermell, l'home amb botes de cavallista i camisa militar i esparracada, el negre amb casaca repussada d'or i eslip, l'al·lota amb les mamelles nues i tremoloses i les faldetes hawaianes i una pallola masegada al cap... Tots van cap als penyals del sud de la Mola, el cim oriental de Formentera.
I el flabiol comença a sonar, subtil i llangorós, inquietant dins la nit. Després, el tambor, rítmic i sord. Neixen els sons d'un altre flabiol, d'un altre timbal. La mar romp, suau i pregona, a les roques del peu del penya-segat. Hi ha una foguera en una clariana del pinar i, a prop, resplendeix un munt de caliu titil·lant. Al seu voltant hi ha molta gent: fan rotllanes, s'ajeuen tots sols o per parelles sota el brancam d'una savina o devora una mata llentisclera. Les vestimentes fabuloses i irisades, els cabells i les barbes llargs, un pintoresquisme silent i exaltat fa de cada figura un espectacle. Rosteixen un porc a la brasa, i el greix, regalimant, espetarrega. Tots fumen, un perfum alhora intens i bla sura, augmenta. N'hi ha que es mengen una pastilla. La melodia creix. Apareixen botelles de vi negre. Una al·lota es comença a moure rítmicament i els gestos d'un noi van prenent un acusat encarcarament mecànic. La vasta lluminositat lunar és opalina i la mar, allà baix, sembla una nebulosa enigmàtica, gairebé amenaçadora.
Un cabellut, embolicat amb un barnús, fa alirets esbojarrats. Una partida han caigut, ensopits. Uns quants mengen bocins de porc recremat. Una dona s'exalta, barbollant incoherències. Arran d'una figuera borda, unes parelles comencen una dansa parsimoniosa que, de mica en mica, va prenent, en uns, un hieratisme transfigurat i, en uns altres, una crispació frenètica. Dins qualsevol espessor esclaten uns sanglots angoixats. Talment al·lucinat, fent riallades estentòries, un xicot tot nu, el tors poderós, davalla cap a mar. La major part pipen cigarretes, sense dir mot. Una parella s'acaronen, embadalits, tots dos rossos, ella vestida igual com una zíngara i ell amb guardapits de vellut canalat i calces de pell de xai. Una altra fa l'amor, còsmicament ansiosa. La melopea continua, somorta i insistent.
L'alba apunta. Els focs s'han acabat i només se sent el flabiol tocat per un jove capcot i suós, destacant-se contra el buit damunt la vora dels penyals. Vagaregen figures, somnambúliques. Unes altres jeuen, tirades, com titelles buits. N'hi ha que encara fumen, arrebatats als arbres. I alguns, sols, en grups petits, s'agiten convulsivament, componen actituds de terror, mormolegen anhelants, o somriuen com absorbits per una emoció intensa. A la mar calma, color de plom, se senten capbussades: cossos nus es llancen, passen tot nedant cap a la platja, corren per la sorra humida, esclaten crits, rialles, de vegades es veu un caramull de cossos els uns tirant-se per damunt els altres. Dins la lluminositat difusa i creixent hi ha una prostració i una alegria esparses. Pel fullam, se senten les primeres refilades...
La concentració cerimonial hippy del ple de la lluna s'ha acabat. La marihuana i l'amor, el LSD i la dansa, el paroxisme visionari i l'haixix, tot ha coincidit en aquest esprémer el present i el propi ésser que formen el centre de l'errabundesa hippy. S'ha acabat però, de vegades, una dosi excessiva de droga al·lucinògena provoca una fugida cap a l'absurd, cap a la tragèdia: aquella noia francesa, de divuit anys, posseïda de visions de tortures infernals, que vagà tres dies pel llogaret de Sant Ferran, esquerpa i embogida, adés repicant les campanes de l'església, adés asseient-se retuda a qualsevol paret seca; aquell home jove trobat per uns pescadors, cos esclatat, pudent i ja en descomposició, al sol, damunt una roca en els penya-segats de la Mola, que conservava el passaport i vint-i-cinc mil pessetes... El límit ha estat contrapassat.
«On ja hi ha hagut prop de 35.000 desertors», puntualitzava, a Sant Francesc Xavier, la petita i primera vila de Formentera, un hippy procedent de San Francisco de Califòrnia, que afegia: «Si el vuitanta per cent de hippies de Formentera som nord-americans, el vuitanta per cent d'aquests nord-americans hem fugit dels Estats Units abans d'incorporar-nos a l'exèrcit, d'anar al Viet-Nam. Que us penseu que la vida pacífica i errant, solitària, que fem a l'illa, sigui pitjor que anorrear-se a si mateix i destruir el proïsme dins la selva del Sud-Est asiàtic?». Era a la nit, una nit silent i molt clara. A la petita plaça ja només érem nosaltres, sols. Els estels eren enormes i ens arribava la bonior de la fregadissa profunda de la mar a les costes de l'illa, envoltant-nos enllà del camp ressec. Altra vegada, aquell home vestit amb una mena de casaca d'opereta, amb barba esponerosa, es projectava enllà de la seva anècdota immediata i prenia relleus de puresa increïble i ingènua.
A Pere de Luna, antipapa Benet XIII, li van dir el Papa de la Mar. Realment, només li va quedar la mar perduda i obert, a aquell eclesiàstic vell i pugnaç, ficat en aquesta ferma fortalesa, sobre l'abrupte roc de Peníscola. La mar, ara morta i brillant, com una capa de ciment fresc. I cap agitació no commou aquesta immensa bassa d'oli, d'un blau cel encès sobre el qual bat i refulgeix una enorme atmosfera solar, aclaparadora. És migdia. Vaig menjant, a l'ombra de la muralla, escamarlans a la planxa.
I continuo pensant en don Pere, arrufat i gairebé centenari, obstinat, que va venir a tancar-se aquí, perseguit i oblidat, davant l'estúpida solitud de l'horitzó marí. Don Pere, tan aferrat al regne d'aquest món, hagué d'encongir-se, amo de la mar buida. Sí, perdre és sempre un desastre. De totes maneres, ¿podia haver-li passat una altra cosa, al rebel aragonès? És probable que no. En una làpida que li va dedicar Aragó i que es troba encastada en una paret de l'església del castell, s'afirma que «el judici final descobrirà misteris de la Història». És clar, és clar. Fins llavors, però, don Pere serà només el Papa de la Mar: França, Anglaterra, Castella, Catalunya, tots l'abandonaren; els concilis de Pisa i de Constança el deposaren; finalment, el segle XVIII, quan Vicenç Maria Orsini és elegit papa, adopta el nom de Benet XIII: és a dir, elimina el Benet XIII Pere de Luna, el qual queda arraconat, cismàtic. Un pontífex recent, Angelo Roncalli, va triar també el nom d'un altre antipapa del Cisma d'Occident: Joan XXIII.
I és que potser el problema bàsic de Pere de Luna va ser de no entendre res d'allò que succeïa: el transvasament del món medieval al món renaixentista. Luna venia embolcallat en actituds axiomàtiques, en principis carismàtics, de sòlid i nebulós caire medieval. I l'Església, Europa sencera, canviaven, necessitaven mudar de pell. Ho van fer. Don Pere es va fossilitzar «en els seus tretze», en el seu Benet XIII, que la Història, fatalment, li havia de negar.
Curiosament, vaig conèixer ja l'existència i l'ésser de l'Alguer -tot i que no el lloc, on he arribat per primera vegada aquests començaments d'abril- deu fer uns vint anys, i a la catacumba mallorquina. M'explicaré. A l'illa, llavors, el català, o el mallorquinisme, era una cosa summament prudent, que una minoria servava amb zel, entre la indiferència popular i la total inquina de l'element oficial. Una festa anual, als ombrívols i vastos boscos de la península de Formentor, aplegava els fidels -als quals potser mai no agrairem la tranquil·la fe amb què sempre van obrar, i que a poc a poc va vèncer els nostres dubtes, ignorància i tebior-. Allà, s'hi deia una missa per a l'ànima del poeta Costa i Llobera, i després, en una clariana del perfumat pinar, davant un bust del versificador classicista i sacerdotal, es recitaven rimes. Bé, un any hi va aparèixer el senyor Rafael Catardi, general de l'exèrcit italià, fill de l'Alguer i poeta en català. Va recitar també i, temperamentalment, va plorar abraçant-se a tots nosaltres, en nom d'un món de segles i història, que ressuscitava de l'oblit a través de les paraules d'una llengua. Probablement, tots ens vam emocionar.
Té caràcter, el poble, de carrerons nets i estrets, emblanquinades les façanes, bigarrat a la falda de la gran roca, el cim de la qual cobreix el castell, buit, imponent sobre l'aigua. A l'istme sorralenc que uneix el puig marítim amb la terra -i on va ser cremat viu un frare que havia intentat d'emmetzinar uns pastissets que havia de menjar-se don Pere, que era llaminer- bullen les instal·lacions turístiques. Que s'empassaran la Peníscola vella en qualsevol moment; s'alcen ja, uns aparatosos i ridículs gratacels. La tendència destructiva és permanent, vivíssima.
Acabo els musclos. Camino pels carrerons, buscant l'ombra dels teulats. Hi ha gats endormiscats. El cel és radiant i net. La calor, punyent. En alguna casa espetega una paella.
Una temporada jo vaig freqüentar gairebé assíduament Peníscola, preocupat darrera les petges de don Pere. Fins i tot vaig redactar un escrit sobre el tema, per a Josep Pla, que l'ha inclòs sense pràcticament esmenar-lo al volum segon de les seves obres completes. Peníscola, a l'igual de totes les reminiscències urbanes medievals, romanes, gregues, exerceix una estranya fascinació sobre la ment: l'arquitectura organitzada en forma de poble té un caliu de vida molt superior al que contenen la pintura o la literatura. Mirar un quadre, llegir un llibre, requereix un esforç d'imaginació: la recreació ideal del passat. Una plaça, un edifici, «són» el passat, és un tros de passat que «ens conté».
El dia és gris, d'atrafegats i cendrosos grops. Llisquen molt baixos, obrint-se en fugaces clarianes per les quals es filtra un sol rioler i acarbassat. És un feix radiant, compacte, com el flux celestial que en els exvots il·lumina verges i benaurats.
Un oratjol, rasant, agita l'escassa vegetació. Se succeeixen pujols i petites valls, terra rogenca llistada de livideses argilenques. Una atmosfera d'incúria, aspra, sembla sobreeixir d'aquest paisatge eixut i dur. En el qual, tot d'una, s'estén l'atapeïda verdor d'un hort, immòbil i agressiu tumult a la vora de l'erm: la palmera indolent i el discret taronger, el dens tramat dels planters, la fermesa de la llimonera... Per la solitària carretera, el cotxe va camí de Monòver.
Sospito que quan Azorín es va entotsolar a la Meseta castellana, un eco de Monòver alenava en el seu rerefons. No li devia ser difícil, però, el procés d'entusiasta adaptació, tant més que en aquest territori alacantí res no hi havia que pogués pesar-li sobreestructuralment, tret de la inerta -bé que encesa- base localista. Una consciència històrica, una experiència cultural, una estructuració política, tot un substrat i un programa propi li mancaven. No té res d'estrany que Azorín demostrés un molt escàs interès, i encara des de fora, per la que teòricament era la seva pròpia cultura, i se submergís de ple dins Madrid, en el món espanyol simbolitzat per Castella.
Azorín, aquí, només hi veia paisatge i records propis. Elements lírics, en definitiva. I amb això no n'hi ha prou per a emprendre una existència... Amb petulant grolleria, una mena de personatge local em diu a Monòver, pel que fa a la llengua que hi parlen: «No és català, ni valencià, ni res: és monovero!». Jo li dic que sí i mastego quelcom sobre les passions inútils que omplen les nostres vides, igual que orgulloses oriflames bèl·liques abandonades en un desert remot... «¡Claro!», exclama l'home, cordial i desorientat. Toquen les dotze, retrunyen les campanades solemnes i buides.
La casa-museu d'Azorín. Hi ha un vestíbul, una escala amb barana de ferro. Fa fred. S'hi conserven les antigues prestatgeries familiars, on abunden els llibres francesos, i n'hi ha una curta sèrie de catalans, entre els castellans abundosos. Tot és senzill, assossegat. Aquí, hi van viure els pares d'Azorín i part dels seus germans, fins a la seva mort. L'escriptor, però, a penes s'hi va acostar, pel poble, un cop establert a Madrid. Antoni Ròdenas, en el seu apassionat llibre «D'Azorín i el país meu», diu: «...d'haver tornat al poble (1927), d'on faltava des de feia prop de vint anys. L'estada fou molt breu. Després hi tornà una altra vegada (1930), per pocs dies també. Fou el seu darrer contacte amb la terra que el va veure néixer un dia del llunyà 1873».
Pregunto a una senyora molt assabentada pels entrellats locals, el perquè de tanta absència azoriniana. «Veurà, la família li anava al darrera per treure-li alguns diners. Els seus germans van acabar en el no-res, eren uns ganduls, només li pidolaven... I, abans, el seu pare havia tingut embolics de faldilles, ja m'entén, i això va afectar Azorín. Fins i tot, el pare posà casa, aquí a Monòver, a una antiga minyona, que fou la seva amiga. Sense comptar que la dona d'Azorín, Júlia, diuen que el tenia molt fermat...». Passions, també, que se'n va emportar la trampa. Deambulo per les buides estances de la casa-museu, antany curulles d'alè, d'aquesta fugaç plenitud que és la vida. Hi ha aquí, igual que si fossin una decoració teatral, els mobles que van ser d'Azorín, que vaig veure en el seu pis madrileny, el dia de la seva mort. Són senzills, vells, tronats, com restes de purpurines. La taula en la qual treballava el mestre, el llit que va fer servir fins i tot per a morir, el sofà de la saleta, uns quadres... El senyor Albert, diligent conservador de la casa-museu, m'ensenya una carta d'Azorín, datada a Madrid el 13 de març de 1966. La lletra és tremolosa, esfilagarsada, molt amples els blancs. Diu: «Queridos Amparo y Amancio: muchas gracias por vuestra felicitación; correspondo con verdadero cariño. La letra de Amancio me ha emocionado; la tuya, Amparo, es normal. Hago esfuerzos para que entendáis la mía. Tengo 93 años; desde hace más de dos no salgo de casa; no puedo andar; dicen que me repondré, no lo sé. Abrazos cordialísimos de vuestro hermano». Firmen «Julia» i «Pepe». Un any més tard, gairebé dia per dia, tot va acabar...