La casa ja no era sa casa. No és que l'haguessen enderrocat, o les flames l'haguessen reduït a un munt de carbonets i sutja. La casa aguantava dreta amb la porta adovellada i la finestreta de la cambra des d'on es veien cada dia onejar les banderoles del castell, i a voltes les monges de Montsant quan guaitaven la ciutat des del mirador del monestir. La casa, com ell, ja no eren el mateix. Ni tampoc cap dels supervivents. El rugit de l'huracà que havia destruït la jueria el dia anterior havia passat, però les petjades de la desolació feien venir les llàgrimes als ulls del més coratjós. A Xixona, el van retenir fins al capvespre en la festa del seu bateig. Viatjà tota la nit a cavall de la mula, en un trajecte que es convertí en un calvari d'angoixa pels seus i de por dels saltejadors de camins. Tancades i barrades, circuïa els afores de les viles que escandien la ruta. Des del cim del port d'Albaida divisà una foguera dins Cocentaina. Tant podia ser un incendi fortuït com les últimes flames de l'avalot. La nit era càlida sota una catifa d'estrelles espurnejants, que allà dalt pareixien safirs d'un tresor mai no vist. Els llops li seguien les passes. Abans de baixar a Xàtiva, pels revolts de Bixquert, va topar amb una altra mula, llancejada i sense els quarters posteriors, festí de gossos o llops. Eixams de mosques i moscardes brunzien allà on els reguerons de sang havien fet bassals coagulats i repugnants. Era la mula de Jafudà Gebell, el sastre que vivia en el mateix carrer que ell. La primera claror de l'alba es dibuixà imperceptiblement enllà de la carena, per la banda de la mar. Begué un glop d'aigua, mossegà un crostó de pa mestall i orina. En el lapse breu la llum desentenebrí el bosc, i mentre pixava se li aparegué ert, pàl·lid com la cera, amb els ulls fora de les conques, els genitals a la boca i cara avall, subjectat a una branca per una corda que li lligava els dos peus. No tingué cor de despenjar Jacob, només de fugir precipitadament d'aquell indret.
A Xàtiva, tots els seus coneguts, cristians de bona llei, acalaven els ulls i evitaven saludar-lo. La vergonya els havia congelat el bon dia a la gola. Grans i menuts feien l'aparença d'ovelletes innocents. Tampoc els portalers, sempre tan escrupolosos, no l'havien escorcollat per si duia res que havia de pagar impost. Per la rodalia del mercat patrullaven capdeguaites malcontents, amb llança, broquer i bacinets abonyegats. Feien tard. Daniel Tristany fins encara no feia vint-i-quatre hores Isaac Cap, arribà a la jueria. Les portes havien estat arrancades per a alimentar la pira on havien cremat el Pentateuc, els llibres, els mobles de la sinagoga i l'arxiu de l'aljama. De la Torà de plata ningú no en sabia res. Un full socarrimat per les vores del que devia ser un comentari del Talmud li va cridar l'atenció. Fou suficient la mirada de reprovació de dues criades, que venien de la fleca amb sengles cistells de pa, per a estar-se'n de recollir-lo. Hi havia cabres i gallines mortes. Tocava plorar pels homes i les dones passats pel coltell o assassinats a colp de garrot, no pels animals. Regineta, la filla de tres anys de l'argenter Vidal Deulofeu, seria la primera que durien al fossar.