Editorial Bromera - 2013 - Alzira
El cor de Magdalena s'accelerà amb la rapidesa d'una llebre i amb l'esverament del mariner que travessa una senda d'aigua entre dos esculls. Allà dins, asseguda en una cadira fustenya, la reina de la Corona d'Aragó parlava baixet i distretament amb el secretari. La sala semblava més la capella d'un convent que un dels llocs per a les audiències de palau. De les parets penjaven sants, verges i el retaule de la Passió. Damunt d'una austera taula de noguer els Evangelis i un llibre d'hores, obert pel full amb una miniatura del Bon Samarità, es feien lloc entre rotllos de pergamí i papers, un rosari amb les denes d'eben i un crucifix petit sobre un trespeus de plata. L'oratori que mirava a una de les quatre grans finestres migpartides per columnetes esveltes era nou, encara no afligit per l'ús.
L'austeritat del palau ací dins pujava un graó més. Només una cadernera bellugadissa i fràgil i la cadira reial, guarnida amb carmesí vellutat i filigranes de seda vermella i groga, moderaven el rigor decoratiu. La llar encesa assuavia la gelor de celler que començava a apoderar-se de totes les estances del palau, i de tots els palaus de València a les envistes de l'hivern. Un o dos anys més jove que Magdalena, la reina acusava en el rostre indicis d'una felicitar que rares vegades hi havia fet niu. Era menuda i escanyolida, amb taques a la cara d'una pigota infantil. El monyo del pentinat, el negre del vestit, que la tapava de la nou del coll fins als turmells, uns afaits esbargits amb escassa diligència per les galtes i les bosses tofudes de sota els ulls inclicaven una certa descurança del cos, estrany en una reina. El Nostre Senyor no li havia concedit la gràcia de la bellesa. Maria havia nascut per a dur corona i perquè no li faltara res, però aparentava una dona que mai no havia trobat el seu lloc al món. Ara suportava el pes d'una corona que no és que li venia gran sinó que l'angoixava. Ella l'hauria bescanviat per una mica d'estima i una mica de tendresa. Algú que la consolara en les seues febleses i en les seues malalties, li donara seguretat en la seua inconstància i la cobrira d'afecte totes les nits que passava sola al llir immens d'una cambra immensa en un palau immens maleint el seu ventre estèril. Aquest algú, Alfons, era com l'anguila, sempre esmunyint-se-li de les mans.
El dia dels Sants Innocents les campanes de Sant Esteve repicaven com en els dies assenyalats del Calendari. La vesprada anterior, els orgueners Vicent Capdevila i Joan Sescases, junt amb mossèn Joan Burguera, canonge i organista de la Seu, requerits per Pere Andreu, els capellans i els prohoms de Sant Esteve, avalaren amb el seu criteri d'entesos la perfeccìó de l'orgue construït per Daniel Tristany. L'endemà no hi cabía una ànima més. En el primer banc seien el justícia civil, dos jurats, el racional i el síndic de la ciutat i en el de darrere el lloctinent del governador, amb el morro tort per haver-lo desplaçat del primer rengle d'autoritats. En el moment que el clero isqué en comitiva des de la sagristia per ocupar els seients del cor, l'organista atacà Iherusalem civis Dei, i era com si un exèrcit d'àngels hagués entrat en estampida dins Sant Esteve amb la comesa de fer un tast del cel. L'admiració per l'orgue fou unànime. Els parroquians el cobriren d"elogis i es vantaren de posseir el millor de tot València. En l'ordit comparatiu no incloïen la catedral, tot i els exaltats que el creien superior. Als de Sant Nicolau no els agradà gens ni mica que els qüestionaren la primacia, acabada d'estrenar com aquell qui diu i que els havia costat gairebé el doble del que havien pagat al mestre convers del dimoni. L'intent de difamació d'en Cabota aquesta vegada no tardà gens a diluir-se. En canvi, hi hagué ball de bastons a la plaça de l'Herba entre bandes de xicons d'ambdues parròquies i sengles denúncies creuades per agressions, neutralitzades per la mediació d'uns homes bons que hi posaren pau.
Els avalots contra els jueus de juliol de 1591 el van sorprendre en un hostal de Xixona, camí de tornada d'Oriola, on hi havia anat a reparar l'orgue de la Mare de Déu de Montserrat. Talment un foc que cremava arreu del regne, la notícia del bateig dels israelites arribà fins aquell cul de món de Xixona, i uns males pestes volien estossinar-lo allà mateix, mètode ràpid i expeditiu per fer-se amb la seua bossa, la caixa de les eines i la mula de pèl gris. Només la força de l'hostaler, fort com un roure, i l'argument persuasiu d'unes manasses que exhibien una destral de llenyater, el salvà del suplici, però acceptà que el batejaren per a eixir del mal pas. No calgué portar Isaac a l'església. El capellà hagué d'improvisar una cerimònia poc devota en l'abeurador de les cavalleries de l'hostal, després que li asseguraren dotze sous per l'administració del sagrament, un pollastre dels que sabia amanir l'hostalera i el vi imprescindible per tal que a cada mos no se li fera un assut a la gola.
Els gralls d'una cornamusa tocada amb tant d'entusiasme com d'encert reberen la vinguda del rector. Parnàs havia fet nit també a l'hostal, que s'alçava a la plaça major del poble, en la porxada de llevant. Per allà on passava la figura alegre i atrotinada d'aquest joglar, amb els vint anys acabats d'estrenar, convocava el rebombori amb peces poca-soltes compostes per ell mateix. Amb el seu instrument bequerut i juganer engalipava esposes honrades de pagesos sorruts, dones honorables d'artesans ensopits i, sobretot, viudes de qualsevol casta.
El notari s'havia fet a la idea que, a més del Tristany pertinent per ser ell el padrí, el jueu de Xàtiva hauria també escollit el seu nom d'evangelista, i no el d'un profeta de l'Antic Testament que, ben mirat, no acabava de dissipar l'empremta d'Israel. Mentrestant, un ciri, encès pel vicari, passà de les mans del rector a les d'Isaac Cap, i així va ser ungit en el nom de Jesucrist amb l'oli de la salvació eterna.
-Daniel ego te baptizo in nomine Pratris, et Filii et Spíritus Sancti -i en pronunciar mossèn Hug Oller aquestes paraules, el notari agafà Daniel Tristany i el submergí tres voltes seguides en l'abeurador.
Crits d'alegria retrunyiren per la plaça en veure l'orguener xop, regalimant aigua com una esponja. Messietes assegurà que en el moment de la immersió veié en el cel blau una llum pura i vermella que parpellejà tres vegades. Un cec que tenia al costat corroborà que ell havia sentit alguna cosa en els ulls, una mena de claror refulgent. Berena havia caigut fulminat en terra i s'alçà garlant per les butxaques. La paraula miracle corria ufanosa de boca a orella per la plaça. Els que tenien gana es trobaren saciats, els desmemoriats recuperaren els records, l'asma del vicari esdevingué la respiració del corredor, l'embarassada de cinc mesos endevinà que duia al ventre el primogènit anhelat, els rics se sentiren més rics i els pobres menys pobres. El rector mullà el polze en el sagrat crisma i ungí la coroneta de Daniel Tristany en forma de creu. Pronuncià una oració i tot seguit el cobrí amb un vel blanc.
-Rep la vestidura blanca, que pugues portar immaculada davant el tribunal del Nostre Senyor Jesucrist per a obtenir la vida eterna. Amén.
-Amén -va respondre Daniel Tristany enmig d'un coral amén de totes les boques dels presents.
-Vade in pace et Dominus sit tecum. Amen.
La cornamusa d'en Parnàs senyalà que havia conclòs la cerimònia i que començava la festa. Daniel rebé abraçades a desdir, besades de les dones, felicitacions dels jurats i del justícia que per fi havien fet acte de presència. El vi el pagà de la seua bossa i dels deu sous que Joan Tristany li havia donat d'estrenes junt amb una cota, unes calces i unes espardenyes de cànem. Les robes velles les havien cremat perquè no se li tornara a encomanar l'antiga pudor de jueu.
La casa ja no era sa casa. No és que l'haguessen enderrocat, o les flames l'haguessen reduït a un munt de carbonets i sutja. La casa aguantava dreta amb la porta adovellada i la finestreta de la cambra des d'on es veien cada dia onejar les banderoles del castell, i a voltes les monges de Montsant quan guaitaven la ciutat des del mirador del monestir. La casa, com ell, ja no eren el mateix. Ni tampoc cap dels supervivents. El rugit de l'huracà que havia destruït la jueria el dia anterior havia passat, però les petjades de la desolació feien venir les llàgrimes als ulls del més coratjós. A Xixona, el van retenir fins al capvespre en la festa del seu bateig. Viatjà tota la nit a cavall de la mula, en un trajecte que es convertí en un calvari d'angoixa pels seus i de por dels saltejadors de camins. Tancades i barrades, circuïa els afores de les viles que escandien la ruta. Des del cim del port d'Albaida divisà una foguera dins Cocentaina. Tant podia ser un incendi fortuït com les últimes flames de l'avalot. La nit era càlida sota una catifa d'estrelles espurnejants, que allà dalt pareixien safirs d'un tresor mai no vist. Els llops li seguien les passes. Abans de baixar a Xàtiva, pels revolts de Bixquert, va topar amb una altra mula, llancejada i sense els quarters posteriors, festí de gossos o llops. Eixams de mosques i moscardes brunzien allà on els reguerons de sang havien fet bassals coagulats i repugnants. Era la mula de Jafudà Gebell, el sastre que vivia en el mateix carrer que ell. La primera claror de l'alba es dibuixà imperceptiblement enllà de la carena, per la banda de la mar. Begué un glop d'aigua, mossegà un crostó de pa mestall i orina. En el lapse breu la llum desentenebrí el bosc, i mentre pixava se li aparegué ert, pàl·lid com la cera, amb els ulls fora de les conques, els genitals a la boca i cara avall, subjectat a una branca per una corda que li lligava els dos peus. No tingué cor de despenjar Jacob, només de fugir precipitadament d'aquell indret.
A Xàtiva, tots els seus coneguts, cristians de bona llei, acalaven els ulls i evitaven saludar-lo. La vergonya els havia congelat el bon dia a la gola. Grans i menuts feien l'aparença d'ovelletes innocents. Tampoc els portalers, sempre tan escrupolosos, no l'havien escorcollat per si duia res que havia de pagar impost. Per la rodalia del mercat patrullaven capdeguaites malcontents, amb llança, broquer i bacinets abonyegats. Feien tard. Daniel Tristany fins encara no feia vint-i-quatre hores Isaac Cap, arribà a la jueria. Les portes havien estat arrancades per a alimentar la pira on havien cremat el Pentateuc, els llibres, els mobles de la sinagoga i l'arxiu de l'aljama. De la Torà de plata ningú no en sabia res. Un full socarrimat per les vores del que devia ser un comentari del Talmud li va cridar l'atenció. Fou suficient la mirada de reprovació de dues criades, que venien de la fleca amb sengles cistells de pa, per a estar-se'n de recollir-lo. Hi havia cabres i gallines mortes. Tocava plorar pels homes i les dones passats pel coltell o assassinats a colp de garrot, no pels animals. Regineta, la filla de tres anys de l'argenter Vidal Deulofeu, seria la primera que durien al fossar.