La carretera s'enlaira, es complica, passa túnels. La muntanya es torna frenèticament repelenca: el curs del riu Mascarat, ara sec, la talla amb verticalitat total fent un barranc estretíssim, d'uns setanta metres de fondària. Les pedres són terribles, pelades, i vora la mar tenen la rojor de l'argila cuita. Sortint dels rocs, ve una terra plàcida, lleument ondulada, amb vinyes i garrofers, un secà lluminós que arran de mar es torna salines d'aigua rossa. Sobre un pujol costaner, el poble de Calp, amb algun tros de murada arruïnada. Té dos milers d'ànimes i és agradable. L'església és vella, amb una certa volada gòtica, i seria més bonica si no tingués part de mudèjar, amb el seu aspecte tristot de barraca suburbial. La qüestió turística és sòlida i es concentra per davant el Penyal d'Ifac, a uns centenars de metres del poble. Hi ha xalets, hotels de primera, de més modestos i pensions. De totes maneres, l'exhibicionisme turístic queda bastant amansit.