I vingueren la primavera amb les flors minúscules, la mort va florir; l'estiu abrusador amb les cigales bàrbares, els morts cantaven; la tardor amb el món que s'adorm, el repòs; l'hivern hostil, l'acceptació definitiva... I una altra primavera va transcórrer, un altre estiu, una altra tardor.
Però aquesta ha arribat amb la desbocada tempesta de trons i llamps, una nit, un dia i una nova nit, el cel que s'esbuca, el braol de vent arravatat, la pluja que descarrega espessa, virulenta. No havíem conegut cap aiguat semblant a l'illa. Amb el setge furiós, brams i escuma, de la mar com si es volgués enfilar pel rocam costaner, envair Cabrera, caçar-nos.
Tota l'illa un absolut moviment d'aigua, la tronadissa, el llampegueig espectral, les barraques esbucades i escombrades, la gent desesperada, xopa, arrossegada. La fosca immensa, el bufeteig. L'allau de pluja damunt el pla de puig Pelat, la vasta concavitat recollint l'aigua, esventrant el marge que hi havíem construït per desviar-la, el devessall bolcant-se en els xaragalls.
I aixecant així els morts de la seva llarga tomba: la força de l'aigua incrustada entre els cadàvers, empenyent-los, alçant-los i precipitant-los muntanya avall, caient drets a baix, damunt i entre els vius. Els vius i els morts, tumult aberrant, cridòria espaordida, el xàfec furibund, un ball infame o l'estricta confirmació de la fi.