I, passades aquestes hores i el sopar, deixàvem el pare i la mare a taula, i, mentre ells parlaven de coses que ningú dels germans no sospitàvem, pujàvem a les cambres. Jo desfeia els llits de les germanes i altres impertinències que les feien riure i desesperar-se ensems —una d'elles era descalçar-me i plantar-los a la cara el peu fredíssim—, i m'entrava a la cambra deixant la porta una mica oberta. La porta donava a una gran cambra quadrada on dormien els germans petits, vetllats per una tia del meu pare, dona de peus delicadíssims, que es feia la il·lusió de guarir-se amb mitjos tomàtecs, tallats l'instant abans de l'aplicació.
Totes les nits, una de les meves observacions imprescindibles era aquest espectacle. Després, ja podia tancar els ulls, i, havent resat breument, m'agombolava amb llençols i flassades i amb el misteri del jardí, i, sentint el vent infatigable, la lluita de les grans vidrieres de tota la casa, pròximes i llunyanes contra d'ell, el guiscar dels penells del Socors i del Roser, el xiulo de contralt de les òlibes de la Catedral, amb els quals jugava el vent enduent-se-les lluny, o entrant-los a la cambra quan, empenyent les vidrieres, les desjuntava una mica, i el soroll sord i bullent de la mar, m'adormia.
Una nit em vaig despertar i vaig sentir sonar les dotze. La cambra de la tia gran s'enllumenà i passaren els pares per davant de la meva porta mig closa. El pare tenia el cap cli sobre els cabells de la mare, i passava plorant. La mare passava erecta com un fall, segura, confiada, i parlava. Sols vaig oir: «Marededeueta...».