Institut Menorquí d'Estudis - 2015 - Maó
Abans que la impressió de la llum del matí, sentia, en començar a desvetllar-me, el soroll gairebé mai interromput del vent de l'illa. Davall la cova sorda dels cobertors que em plaïa fer en agombolar-me, morien els xiulets sempre purs d'aquell vent de fora que venia del mar i semblava fet expressament per trontollar la gran finestra de la cambra, per remoure els geranis de la barana del terradell i la prunera, que meravellosament era una línia recta enramada, i per fer giravoltar violentament els penells dels dos campanars grossos i rodons del temple del Socors. Eren una companyia de vents que venien junts sobre el mar i, en arribar a prop de la ciutat, s'espargien cadascú al seu joc.
Desvetllat, sentia totes les coses de la casa amplíssima que el vent solia bellugar: l'altra gran finestra de la cambra de les germanes i les ties, el gemec d'una porta de les golfes, el guiscar de les portes i finestres que a baix donen al jardí, els sons diversos dels massissos de rosers, apropats pels colors de les roses. Àdhuc era coneixedor com cantaven els de roses vellutades davant de les rosetes guirlanderes que cobrien tot un envà del jardí en un diàleg viu dels vents, que per la manca d'espai s'empenyien; el sord bramul del llibant vincladís del pou, i, de sobte, el gran buf d'un vent gros, bona persona i mal geni, que no tenia altre remei que envair porta de la cuina endins quan una minyona tots els dies a la mateixa hora l'obria.
Jo solia estar tot despert en sonar aquest buf transcendental, i de cop em llançava fora del llit. Les set. Les campanes de la Seu, del Socors i del Roser, que voltaven la nostra casa, tocaven a missa un poc tremolosament perquè un aire esperava les ones sonores i hi jugava a cèrcols, o les llançava altra volta a l'espai fent-ne espirals.
Sabia quan s'apropava amb una mena d'avís interior. Jugant al jardí, toquerejant el piano, posant una corda nova al violí, fent exploracions a la cuina per tal de satisfer la gana impacient, les cames m'enduien, elles soles i sense voluntat meva, al carrer o a una de les finestres que s'hi badaven. Gairebé sempre a l'instant de davallar a la voravia, girava el pare les columnes de l'església del Roser, que estava a la banda de casa. Frunzit el front, contrets els llavis, així que em veia recobrava la serenitat de la faç, la barba negra rodona i espessa baixava, i li veia els llavis somrients. Apressava una mica el pas; jo li sortia a camí; em besava, com sempre, amb una mica de tremolor; jo li passava el braç dins del seu i, sense parlar, entràvem a casa, on havia d'anar fent festes a la gran gentada de fills i altres parents. Si jo havia escrit algun apunt de composició o finit, tan de pressa com podia, alguna obreta, m'asseia al Pleyel i la tocava. El pare venia o no, i així judicava jo la valor de la meva obra, i restava content o entristit.
I el pare que està llegint, esperant, i la germana que prova al piano la seva part d'una sonatina de Schubert. Les vidrieres en forma de guillotina, mal ajustades una amb l'altra i amb els llistons per on corrien sacsejades pel vent, no paraven de sonar. Dringaven contínuament els vidres amb la regularitat monòtona del passar el rosari a la vora de la llar, o de l'estellar en comunitat les ametlles quan n'era temps.
Jo no em sotmetia de seguida al pla musical. Portava les mans gelades i corria a escalfar-les a les galtes enceses de les germanes i àdhuc de la mare i de les ties, i a la vora del foc de la cuina, i, mentrestant, em distreia saquejant les menges preparades, o llançant faves velles al caliu. Tot això acompanyat i seguit de protestes irades de les dones i dels renys amorosos de la mare, amorosos encara que de vegades arribaven les seves veus a la vibració dels clarins. El pare, tan atent a confirmar les ordres i admonicions de la regina governadora portaveu, feia el sord a aqueixes hores, i, si maldava perquè el fill tornés a l'ordre, era amb la intenció oculta que arribés més aviat a col·locar-me davant el faristol, on ja era la particel·la de les obres preparades per al que ell anomenava amb ironia «el concert».
Era la seva hora familiar on fonia, tancats els enuigs, totes les seves joies i totes les aspiracions que érem nosaltres: jo principalment, que era l'únic on ell podia entreveure apteses madures i somniar realitats. Aquesta era també l'hora de les comptades amistats compatibles amb el gaudi pur de la música noble, i del burlar suau dels pocs intrusos que alguna vegada irrompien dins d'aquella caixa de riquíssimes ressonàncies espirituals, tan castes que gairebé no comportaven la conversa: que sabien unes de les altres i no s'ho deien amb paraules.
I, passades aquestes hores i el sopar, deixàvem el pare i la mare a taula, i, mentre ells parlaven de coses que ningú dels germans no sospitàvem, pujàvem a les cambres. Jo desfeia els llits de les germanes i altres impertinències que les feien riure i desesperar-se ensems —una d'elles era descalçar-me i plantar-los a la cara el peu fredíssim—, i m'entrava a la cambra deixant la porta una mica oberta. La porta donava a una gran cambra quadrada on dormien els germans petits, vetllats per una tia del meu pare, dona de peus delicadíssims, que es feia la il·lusió de guarir-se amb mitjos tomàtecs, tallats l'instant abans de l'aplicació.
Totes les nits, una de les meves observacions imprescindibles era aquest espectacle. Després, ja podia tancar els ulls, i, havent resat breument, m'agombolava amb llençols i flassades i amb el misteri del jardí, i, sentint el vent infatigable, la lluita de les grans vidrieres de tota la casa, pròximes i llunyanes contra d'ell, el guiscar dels penells del Socors i del Roser, el xiulo de contralt de les òlibes de la Catedral, amb els quals jugava el vent enduent-se-les lluny, o entrant-los a la cambra quan, empenyent les vidrieres, les desjuntava una mica, i el soroll sord i bullent de la mar, m'adormia.
Una nit em vaig despertar i vaig sentir sonar les dotze. La cambra de la tia gran s'enllumenà i passaren els pares per davant de la meva porta mig closa. El pare tenia el cap cli sobre els cabells de la mare, i passava plorant. La mare passava erecta com un fall, segura, confiada, i parlava. Sols vaig oir: «Marededeueta...».
En arribar a la plaça de la Catedral, hi veia comparèixer manteus de capellans en revolt pel cap dels carrers que allí moren: de lluny, el mestre de capella, pit a fora, rebent el vent amb tota l'extensió del cos ple de vida; més a prop, capellans menys importants, que provaven d'encletxar aquelles bufades homèriques, i, a mà dreta, entrant a un carrer que en revogint augmentava la frescor de l'aire, el sagristà major havia perdut el cap dins l'embolic del seu manteu perpendicularment fugisser cap al cel, i oprimia la sotana als turmells per tal de no ensenyar les calces. El vent es venjava d'aquesta resistència als seus designis ficant-se a la sotana que inflava com un montgolfier.
Això quan feia vent, que era la situació normal. Quan no, pel gener i al començ de maig i per les greus pesantors de juliol, una boira blanca pura fugia de la ciutat a poc a poc, enduent-se al mar els llençols on l'ànima de la ciutat havia dormit. Els capellans, tanmateix, aqueixos dies excepcionals passaven també corbats, perquè, a aquella hora, de consuetud era així. El carrer i la plaça olien a encens també, però no del més viu i nou que altres dies sortia de la Catedral com raptat, sinó del que el vent havia encabit a la pedra porosa dels murs exteriors, randats pel furoneig del buf del sud a l'estiu.
Dins la penombra de la Catedral, tèbiament il·luminada pels colors dels finestrals altíssims, ens arraulíem el meu pare i jo. A l'altar major encenien tota una filera recta de quinze ciris, ininterrompuda, de flames immòbils. Entrava la clerecia amb atxes enceses i s'agenollava davant de l'altar. Quan entrava la creu, la capella de música escometia amb veu plena el «Vexilla Regis prodeunt». «Surten del Rei les senyeres...» Quin Rei? Un Rei clavat a una creu, mort, que es deixava dur per unes mans humanals, que més prest o més tard haurien de podrir-se -quantes d'aquelles mans són avui ossos sota terra esmicoladissos!—, i cobert, amb el sacerdot que el duia, amb un mateix vel negre, negre de nit, brodat d'or, com hom brodaria la nit del Divendres Sant amb estels d'or i plata.
Finida la primera estrofa de l'himne, la creu era posada damunt l'altar, mentre el cor sencer cantava la segona a cant gregorià; alternant-se capella i cor, desgranaven després tot l'himne fins que el canonge que oficiava, alçant-se, es cobria el cap i tot el cos amb el vel admirable. Prenia la creu com si fos la nit qui la prenia, i la presentava al poble una llarga estona immòbil, i, després, donava benedicció amplíssima. L'estrofa «O Crux, ave, Spes única» era cantada amb música diversa de les restants, lenta i no triomfal. Mon pare, ajupint el cap, recolzava el front a les mans, i les mans sobre el bastó. Jo no podia treure la mirada de la creu que estava sobre la nit brodada, sobre la nit ajupida penjant dels peus de Crist i a sota de la filera de llums, que eren com estels astorats que havien fugit de llurs constel·lacions i s'havien arrenglerat en un ordre teològic que els humans no sabem.