[...] i més de cinquanta anys abans, cinquanta-cinc si ell aleshores en tenia deu, tal dia com aquell de matí quan es va despertar trobà unes espardenyes noves als peus del llit, unes espardenyes blanques, no unes sabates de la sabateria del pare, perquè aquell any, com alguns altres anys de la seua infantesa, passava els dies de Pasqua amb els avis materns que vivien molt prop d'aquell parc quan no era parc urbà i ningú no imaginava que ho seria, molt prop del riu quan encara era riu, en un carrer de cases mig rurals, un carrer com de poble als afores de València, ara tot ja esborrat absorbit i cobert per l'expansió inextingible de l'asfalt i dels blocs de pisos, ara se'n diu potser Avinguda de la Plata, de quina plata deu ser o per què, va pensar, i al convent o col·legi de Montolivet, on ara hi ha un museu grotesc de ninots de cartó, ninots de falla indultats del foc, més repulsiu i trist que un museu de figures de cera, hi havia encara la presó de la guerra i dels primers temps del franquisme que ell mirava de reüll com un edifici sinistre quan de menut passaven per davant i podia veure els presos mirant-lo a ell des de les finestres aferrats als barrons de les reixes, no recordava quan havien buidat la presó però sí que recorda que l'àvia li deia que la Mare de Deu de Montolivet havia vingut ella sola des de Jerusalem, des de l'hort evangèlic de les oliveres, almenys aquell nom, no el de l'avinguda de la Plata, sí que tenia sentit, un nom bellíssim per a un santuari, un nom horrible per a una presó. El dia abans l'avi li construïa una milotxa amb canyetes molt fines, paper de seda enganxat amb pasteta d'aigua i farina, i fil d'empalomar, i li ensenyava a volar-la en algun sequer d'arròs, els sequers eren grans rectangles de ciment, com dos o tres pistes de tennis, on al principi de la tardor escampaven l'arròs de la marjal acabat de collir i de batre i l'eixugaven al sol pentinant-lo amb rastells grans de fusta i formant com un camp o un estany de color daurat fosc fent dibuixos regulars solcs i ones com de jardí japonès, i a l'estiu aprofitaven l'era per a instal·lar-hi una trilladora grossa roja de fusta i de ferro marca Ajuria-Vitoria i batre el blat dels anys d'escassedat i de pa negre de racionament a la vora mateixa dels primers blocs de pisos amb ascensor que es construïen a Montolivet, la remor rítmica de la maquinària estrident la pols i l'olor seca i dolça de la palla.