I el pare que està llegint, esperant, i la germana que prova al piano la seva part d'una sonatina de Schubert. Les vidrieres en forma de guillotina, mal ajustades una amb l'altra i amb els llistons per on corrien sacsejades pel vent, no paraven de sonar. Dringaven contínuament els vidres amb la regularitat monòtona del passar el rosari a la vora de la llar, o de l'estellar en comunitat les ametlles quan n'era temps.
Jo no em sotmetia de seguida al pla musical. Portava les mans gelades i corria a escalfar-les a les galtes enceses de les germanes i àdhuc de la mare i de les ties, i a la vora del foc de la cuina, i, mentrestant, em distreia saquejant les menges preparades, o llançant faves velles al caliu. Tot això acompanyat i seguit de protestes irades de les dones i dels renys amorosos de la mare, amorosos encara que de vegades arribaven les seves veus a la vibració dels clarins. El pare, tan atent a confirmar les ordres i admonicions de la regina governadora portaveu, feia el sord a aqueixes hores, i, si maldava perquè el fill tornés a l'ordre, era amb la intenció oculta que arribés més aviat a col·locar-me davant el faristol, on ja era la particel·la de les obres preparades per al que ell anomenava amb ironia «el concert».
Era la seva hora familiar on fonia, tancats els enuigs, totes les seves joies i totes les aspiracions que érem nosaltres: jo principalment, que era l'únic on ell podia entreveure apteses madures i somniar realitats. Aquesta era també l'hora de les comptades amistats compatibles amb el gaudi pur de la música noble, i del burlar suau dels pocs intrusos que alguna vegada irrompien dins d'aquella caixa de riquíssimes ressonàncies espirituals, tan castes que gairebé no comportaven la conversa: que sabien unes de les altres i no s'ho deien amb paraules.