I des d'eixe jardí naix l'emblemàtic carrer de la Pau, pensat com a modern substitut del de la Mar i sobrevolat per l'ombra de Haussmann i els seus bulevards. Per a urbanitzar-lo s'hi feren centenars d'enderrocs connectats amb els dels convents de Sant Cristòfol i Santa Tecla i els solars resultants. Construït per trams al llarg del segle XIX, el resultat és magnífic i en consonància amb l'arquitectura que l'acompanya i la visió perfecta i final, quasi epifànica, del campanar de Santa Caterina.
Però en els meus ensomnis de passejant, el carrer de la Pau és sobretot el record de la València republicana, d'una modernitat temptada i després abolida. Els hotels de l'entorn, com el Metropol, el Londres o el Reina Victoria, l'infern o l'esperança de la guerra, els cafés El Siglo o l'Ideal Room replets de brigadistes, els espies portant tots els accents del món, els escriptors vinguts a aquell Congrés: Dos Passos, Machado, Hemingway, Auden, Carpentier, Max Aub i tants altres, impregnant-se de la vida corrent de la meua ciutat, passejant amunt i avall en les nits, entre tabac i paraules, aquell carrer de la Pau que tant agradava a Luis Cernuda, creuant-se en les places amb la meua gent, ignorants els uns dels altres, ignorants del destí amarg que els aguardava, perduts en el moviment constant, vibrant i inquiet d'aquell vesper, d'aquella València capital de la República tan generosa i valenta, i també tan atemorida.