I caminava darrera el cotxe de morts, cap al petit cementiri, situat en una vorera de la vall de Sant Telm, al mig d'un camp groguenc pels rostolls de blat. Cinc altíssims xiprers, llances de verd fosc entre el verd clar de les figueres i els pins propers, s'alçaven per damunt de la paret grisa, de marès brut, i de les petites creus de ciment.
Ja dins el cementiri, cobriren el taüt amb una bandera espanyola, i un escamot de soldats presentà les armes, mentre l'agut i net so d'un cornetí trencava l'atmosfera plàcida i feia callar ocells i cigales.
Jo estava embajanit, a punt de caure, bategant. Quan el bagul davallava a la fossa, Krista pegà un llarg i penetrant crit, amb els ulls a punt de botir-li, i abraçà el seu pare, plorant entretalladament. El pastor mirava, sense dir res i perduda la mirada, cap al cel. Un cel d'un blau empal·lidit pel sol, el mateix blau lletós dels ulls del pastor Cronac.