I bufa furiosa una tempesta de tramuntana, el vent aixeca ones altes com tres i quatre vegades un home. No han vingut les barques dels queviures, les barraques han estat escombrades, tothom es fica als forats que pot, els arbres són perillosos perquè el vent els esqueixa. Un vent glaçat que sembla tallar-nos la poca carn que ens queda, que s'incrusta en els ossos.
La mar s'ha emportat d'una trompada, una llepada encrespada, un grup d'una dotzena d'homes que pretenien apoderar-se d'una llanxa dels anglesos a la deriva i amagar-la per escapar-s'hi. Diverses vegades han descarregat uns ruixats violents, copiosos, que han convertit l'illa en un fangar. La gent s'arrossega xopa, afamegada, terroritzada.
I de sobte un matí ha sortit el sol pel cel claríssim i l'atmosfera diàfana, malgrat que la mar porti encara el fibló de fons i continuï arborada, sense que els avituallaments puguin arribar.
La fam primer és ànsia, inquietud, recerca; després, una buidor agònica, un lladruc del ventre, ungles que se't claven; a continuació, agressivitat, un desenfrenat desig de matxucar, rapinyar; per convertir-se aviat en lassitud, una deriva tambalejant o una ingravidesa que impedeix caminar, que ajup; fins que un terrible dolor a les temples esdevé de sobte en vacuïtat mental, ganes de dormir farcides d'idees inconnexes i canviants.
Ha estat amb l'illa dominada per la fam, sis dies, vuit, quan hem trobat Pomelatto: s'havia engreixat, estava llustrós, i l'han capolat per les parts més sucoses, les anques i les cuixes, les galtes, el pit. S'han emportat una bona provisió de carn, la deuran salar. N'han deixat les restes dins la seva mateixa cabana, on mentre el mutilaven a ell han torrat el costellam, els palets han quedat per terra ben pelats.
I amb un cordill n'han penjat el cap del sostre, mig descarnat i amb els ulls immensos i vidriats.