I aquella mateixa nit va flamejar un turbulent incendi a Son Capovara. Ningú no va saber com havia començat. Se n'adonaren quan el vent de xaloc, calent, aixecava el foc, fenomenal crepitació, com si dins la fosca s'anessin formant, liquant i desfent monstruoses flors. A la matinada el vent va calmar, i l'afamegat rosec del foc se sentia per tota la vall, com si un gran animal estigués menjant.
Tota una ala de Son Capovara va quedar en ruïnes: Úrsula, la vídua notarial, hi sucumbí cremada. Se la va sentir cridar entre l'esperitada i voraç rojor, però resultava impossible acostar-s'hi, treure-la. El poble veia passar pels carrerons, capbaix, aquell home sotmès a totes les adversitats...
Que van repetir-se vuit mesos més tard. L'altra filla, Maciana, havia passat l'estiu a Son Capovara, fent companyia al seu pare. Els bessons corrien i reien per la terrassa, posaven barrets de palla als bustos de test de la barana, que representaven guerrers barbuts i dames emperrucades. L'avi seia al pedrís, a l'ombra del cedre, imperiosament fosca la verdor del seu brancatge. Els nens se li acostaven, ell els acaronava els rulls, perduda la mirada per la vall, rostolls i ametllers cuits pel sol.
Pel setembre, Maciana i els bessons van partir cap a Palma, acompanyats per una minyona. Mentre el cotxer escridassava els cavalls, els nens saludaven l'avi, el qual, dret davant la matussera arcada de Son Capovara, va quedar immòbil fins que el carruatge s'hagué perdut darrera l'últim revolt del camí. Devora Camp de Mar, a la costeta de la Font dels Eucaliptus, olorosa a la intensa
flaire dels arbres immensos, inopinadament van aparèixer uns emmascarats, que van arcabussejar el cotxe: els nens, Maciana, la minyona, quedaren morts. Només el conductor restà malferit. Els atacants mai no foren capturats.