Jaume Vadell havia vist sempre "la senyera dels cavallons", com li deien al poble, issada allí dalt, a la torre de Son Capovara. Com un alegre signe de victòria, la banderola voleiava i, en fer vent, semblava que els tres corcers, minúsculs i ardits, galopessin pel cel... El capità de la Santa Eulària Catalana era Escolàstic de Capovara. De nen, Jaume Vadell, el pare del qual feia de pastor a Son Capovara, havia jugat sovint amb Escolàstic, fins que aquest va marxar per enrolar-se a la Marina del Rei. La família, descendent d'un napolità que havia estat intendent d'Artilleria a la cort d'Alfons el Magnànim, formava entre la migradíssima aristocràcia local.

La finca de Son Capovara era gran: partia de la vall andritxola, s'internava pels comellars de Galdana i el puig de La Santa, tombava dins la Vall dels Marts. Plàcids boscos d'alzines, pinars inacabables, i la terra de secà, bona per a garrofers i llegums, constituïen la base de la possessió. El casal de la qual era quadrat, de parets altes i terroses, amb balcons i finestres distribuïts capriciosament, els merlets de la torre coronant les teulades. Una arcada fonda, llòbrega, era l'entrada: donava a una clastra empedrada de còdols, on mai no tocava el sol, entre les llises i elevades parets.

Hi havia quelcom d'emmurallat, de tancament monàstic, en la façana d'aquella casa, isolada al centre del pla. Per dintre, era un laberint d'escales i pisos, de vastes sales. En parlaré sovint, dels corredors i les cambres de Son Capovara, del seu silenci remot, i de la clastra, un verdet gras arrapat als còdols,

en redactar aquesta memòria col·lectiva... A la part del darrera, tenia una ampla terrassa, enfront del jardí: begònies, buguenvíl·lies, garballons gegantins, cactus, i un brollador central. Venia després l'hort de les llimoneres, que s'estenia fins al torrent, amb la seva línia d'altíssims, tremolosos oms, a la primavera plens d'aquelles papallones vermelles i negres, amb un punt de daurat verdós... El senyor Escolàstic embarcat, a Son Capovara hi vivien la seva esposa, dama Elena, fràgil de cos i cabell color de panotxa, esdentegada a causa d'un tifus; les seves filles Úrsula i Maciana, i el fill, Alexandre, un home gros i d'aspecte una mica tou. Si feia bo, la família sortia cada tarda a passejar fins al torrent, a veure córrer l'aigua, a escoltar el joc del seu murmuri colgat sota l'inextricable pont d'esbarzerar.

I l'any 1692 el batlle va haver de comunicar, dret a la clastra de Son Capovara, mentre amollava estossecs consirosos, que la Santa Eulària Catalana havia estat presa pels barbarescos en el curs d'un abrivat abordatge en aigües de Gibraltar, la tripulació morta o captiva i transportada a algun lloc ignorat d'Àfrica del Nord, car els mercedaris havien fet saber que la possible dotació supervivent no havia estat posada a subhasta en cap dels mercats d'esclaus als quals l'Orde tenia accés.

La dama es va acubar, el fill va proclamar que venjaria el pare, les filles s'abraçaren cegues de plors... Un ramat de bens davallava, picarolejant, lent, entre els garrofers...

I aquella mateixa nit va flamejar un turbulent incendi a Son Capovara. Ningú no va saber com havia començat. Se n'adonaren quan el vent de xaloc, calent, aixecava el foc, fenomenal crepitació, com si dins la fosca s'anessin formant, liquant i desfent monstruoses flors. A la matinada el vent va calmar, i l'afamegat rosec del foc se sentia per tota la vall, com si un gran animal estigués menjant.

Tota una ala de Son Capovara va quedar en ruïnes: Úrsula, la vídua notarial, hi sucumbí cremada. Se la va sentir cridar entre l'esperitada i voraç rojor, però resultava impossible acostar-s'hi, treure-la. El poble veia passar pels carrerons, capbaix, aquell home sotmès a totes les adversitats...

Que van repetir-se vuit mesos més tard. L'altra filla, Maciana, havia passat l'estiu a Son Capovara, fent companyia al seu pare. Els bessons corrien i reien per la terrassa, posaven barrets de palla als bustos de test de la barana, que representaven guerrers barbuts i dames emperrucades. L'avi seia al pedrís, a l'ombra del cedre, imperiosament fosca la verdor del seu brancatge. Els nens se li acostaven, ell els acaronava els rulls, perduda la mirada per la vall, rostolls i ametllers cuits pel sol.

Pel setembre, Maciana i els bessons van partir cap a Palma, acompanyats per una minyona. Mentre el cotxer escridassava els cavalls, els nens saludaven l'avi, el qual, dret davant la matussera arcada de Son Capovara, va quedar immòbil fins que el carruatge s'hagué perdut darrera l'últim revolt del camí. Devora Camp de Mar, a la costeta de la Font dels Eucaliptus, olorosa a la intensa

flaire dels arbres immensos, inopinadament van aparèixer uns emmascarats, que van arcabussejar el cotxe: els nens, Maciana, la minyona, quedaren morts. Només el conductor restà malferit. Els atacants mai no foren capturats.

El fet fou aquest: Alexandre, el fill del senyor Escolàstic, que tenia la passió de la caça, una nit no va tornar, havent partit a trenc d'alba. S'organitzà una batuda, la gent dispersant-se amb torxes de resina pels corriols de muntanya, donant grans veus que el ressò s'emportava i tornava, injectant d'insòlita i nostàlgica animació els puigs i fondalades, engolits per la foscúria.

L'endemà a mig matí el trobaren: era al fons d'un avenc, esclafat sobre una mata de romaní, amb un estol de corbs picotejant-li el ventre, el rostre. Els ulls s'havien convertit en dos forats sagnosos, un dels ocellots aixecava el vol amb un budell al bec... Alexandre devia haver caigut del cim.

Escolàstic de Capovara ja no va sortir mai més, en vida, del casal del pla. Va demanar, i li fou concedit, que l'ofici de difunts per l'ànima d'Alexandre fos celebrat a la capella de Son Capovara. L'ancià el va oir dret, amb glaçada fermesa, un rictus estrany a la boca. A partir de llavors, els de fora només en van saber noves pels criats: declinava mut, solitari... Al seu enterrament, s'hi va presentar tot el poble, que plorava endut per l'estentòria veu del canonge Bosch i Mas exaltant l'ínclita memòria del difunt, el qual, màscara de groguenca lividesa, era allí, estès al taüt, flanquejat per ciris alts i gruixuts.

Llegit el testament - que consta a la notaria d'Andratx, lligall número divuit del quart prestatge -, els parents de segon grau, únics presumptes hereus, car els propis eren tots ja morts, es van mirar sorpresos: el senyor Escolàstic de Capovara només els deixava escorrialles, i tot el paquet de la seva fortuna anava a parar als germans Margarideta i Onofre Vadell, a parts iguals, que s'heretarien mútuament en cas de mort i desaparició d'un d'ells. "Agraeixo així - havia fet posar al notari l'oficial nàutic- l'extraordinari servei que em féu el pare de Margarida i Onofre, el galiot Jaume Vadell, exemple de cristians."

Onofre va instal·lar-se a Son Capovara, la qual va convertir-se, una cinquantena d'anys més tard, en Son Vadell, època en què la família va començar també a usar el "de" davant del llinatge, per obra i gràcia d'aquella dona ferotge, puntal d'orgull, la venjativa Elionor de Vadell, l'heroica Duquessa de Pantaleu evocada en la festa anual dels Valerosos Ducs Contra l'Infidel... Estirp aquesta de la qual sóc, fins avui, el darrer representant.

Al principi, tot va anar bé. Un guàrdia reial muntava vigilància davant l'església, i Vadell no sortia. Els feligresos podien veure'l deambulant cellajunt per la immensa nau del temps, l'esveltesa de la gòtica geometria sufocada per la penombra, o dormint dins una capella, arraulit contra l'estàtua jacent d'un dels innominats i feréstecs cavallers de la Conquesta, barroeres talles de pedra, gastades, que tapaven els nínxols, dintre dels quals només quedava, farcida de teranyines, l'aclaparadora ruïna d'un manat d'ossos.

A vegades, el visitava la família, la dona i dos fills –sembla que un altre tornà boig i que fou misteriosament i brutalment mort a garrotades, segons el registre municipal -, noi i noia. Tots plegats es menjaven un grapat de cebes o un pa sucat amb oli, sota la severa imatge de Jesucrist Crucificat o de santa Llúcia màrtir, a la mà el platet amb els dos ulls, rodons i lluents a l'escassa claredat de la capella.

Després, van córrer veus que Vadell sortia de nit de l'església i assaltava les cases de fora vila, a la vegada que atracava els vianants solitaris. Exigia que li donessin, segons consta a la paperassa que li fou posteriorment incoada, "pa, oli, llegums i carn de ploma, per alimentar-se ell mateix i la seva muller i fill i el gos que la dita i seva família li guardava". Mossèn Gregori, un dia, el va comminar amb aspror perquè es redrecés: Jaume Vadell el va envestir i va estar a punt d'ofegar-lo dins la gran pila baptismal de marbre que configurava una monumental petxina.

Però el desastre definitiu va tenir lloc a mitjan octubre. Una tarda, al temple desert, van acudir a resar un vidu recent, paraire de professió, i la seva filla, de catorze anys, anomenada Paula, "rossa", diu el text de la denuncia, i la imagino una noieta callada, les trenes gruixudes i llargues, blaus els ulls... Bé: Jaume Vadell s'abraonà contra el paraire, el va deixar estormaiat, i allí mateix, a la capella de Sant Antoni, va violar la noia. Després, potser mitja hora més tard, va arribar una beata: el paraire encara estava desmaiat i Paula plorava en un racó, escambuixada i amb les cuixes regalimant sang. I la porta del campanar, de la sinuosa escala de cargol, era tancada per dintre...

Entrada de nit, el jutge es presenta davant la superba portalada dels Dotze Apòstols, ample semicercle de cerimoniosos i barbats relleus, va instar a grans veus a Jaume Vadell que abandonés el sagrat i es lliurés a la justícia secular. Des de les altes finestres del campanar, entre riallades, Vadell va disparar-li una arcabussada que li obrí el cap com si fos una magrana,

Vista la gravetat del cas, poder reial i episcopal van arribar a una entesa i un divendres, a migdia, van penetrar a l'església el batlle, un notari, el rector, l'oficial reial i dos guàrdies, un escrivà. Aquest, dins la nau buida on ressonava solemne l'eco de la veu, va procedir a llegir la sentència segons la qual el bisbe lliurava Jaume Vadell al virrei. Ningú no va contestar. Per tres vegades ho repetí, l'escrivà. Silenci. I armats van posar-se a registrar el temple.

Vaig treure còpia de l'expedient instruït, a l'Arxiu de Protocols de la mitra: "... ítem declaro que a la capella del Dolç Nom de Jesús, darrera de l'altar i a sota de l'esmentat altar, que és buit, vam trobar la persona de Jaume Vadell el talaier, només amb camisa i calçons, que d'allí va sortir i tenia un sarró, bossa i flascons de pólvora, una carabasseta d'olives, una capa arnada i una casaca en bon estat, una escala de corda i una escopeta, que ell va dir l'estimo més que a la vida mia, i va ésser descarregada la dita escopeta, armada amb pólvora i a dins de la dita pólvora perdigons i un dau de ferro com a bala. I dintre del sarró va ésser trobada una taleca prima i llarga i verdosa amb més d'una lliura de perdigons a dintre i també una bosseta amb el contingut de vint-i-cinc daus, sis càrregues de pólvora i quatre cartutxos que no tenien pólvora i si només un dau dins cada cartutxo i l'esmentat Vadell va dir que eren cartutxos per no haver-se d'enredar a buscar els daus dins la bosseta i que carregava l'escopeta amb daus i perdigons perquè el dau ultra la seva efectivitat en tocar el cos humà espargia més els perdigons, que així el tret era més segur i que en sortir de la persona tocada esquinçava la carn fent més ferida..."

Sigui com sigui, hom conta que les tres galeres van entrar pel Pont dels Dos Ulls un xafogós horabaixa d'estiu, estirades per mules blaves i vermellencs cavalls perxerons. Una bromera blanca, com clara d'ou batuda que comencés a pujar, s'anava congriant per damunt del pel de les bèsties. La calitja planejava sobre la vall, núvols bruts, negrosos, s'apilotaven damunt la mar. Les fulles dels ametllers penjaven pansides i la terra exhalava una bavor calenta, marejadora.

Prest començaria la fosca i la gent, asseguda als portals, es ventava i, resseca la gargamella, pegava una glopada del gerricó. A les estables, els animals bramulaven assedegats, encesos, amb l'aixafada submissió del patiment irracional. Al cel, volaven excitades gavines, grallant amb frenètica sonoritat: potser havien fugit de la costa, tement la tempesta que explotaria en carregar-se l'atmosfera una mica més.

Una lona aferrissadament closa tapava cada una de les galeres. Al banquet del conductor hi seien uns homes joves, forts, la pell negroide i el cabell reüll. La suor els omplia el front, però semblava que no se n'adonessin: tenien la mirada fixa com més enllà del carrer, de la realitat immediata, igual que si manessin els carros maquinalment, obeint un dictat telepàtic.

Les carretes van aturar-se davant de l'Ajuntament. I va davallar-ne un home baix, de tronc portentosament musculat, que anava sense camisa, tenia la pell torrada pel sol. El cap, rodó, gros, era pelat i lluent, com si l'haguessin encerat. Uns ulls negres i furiosos, la boca amb gest de desdeny. Va preguntar, imperiós, pel batlle. Quan aquest va sortir, sense ni saludar-lo va etzibar-li, mentre li mostrava uns papers, que ell es deia Llàtzer de Vadell, que La Trapa era seva i que, des d'aquell moment, ningú no havia de posar els peus ni dins un mil·límetre de les cent hectàrees. I es tornà a embarcar.

Mentre, alguns homes s'havien acostat a les galeres. I sentiren dintre com murmuris, uns amortiguats cops metàl·lics, renills apagats, semblant a si sota les lones hi bategués una espessa visceralitat. Pareixia que al voltant de les baluernes la calda era encara més densa.

Des de no sé quan, jo ja sabia que a La Trapa hi havia habitat Llàtzer de Vadell, cosí germà del leprós Felip i, per tant, oncle segon de l'almirall Francesc Joan. El seu retorn al poble degué ocórrer poc després del 1832, a jutjar per l'escriptura de venda de la finca, que havia estat abandonada pels monjos en mans d'un administrador. Llàtzer en va pagar poc. I la seva arribada, curiosament, ha continuat també viva en la memòria popular —així com la seva figura. No sé, però, si la gent no en fa una transposició amb la vinguda dels trapers: trobo que hi ha massa factors comuns, en la descripció de l'una i l'altra. Però encara que anecdòticament no fos així, en la base dels dos fets sí que hi ha força concomitàncies: es pre­sentaren d'improvís, després d'haver adquirit la possessió, la qual van convertir en un lloc entre clausurat i llegendari, desapareixent després ells d'una forma radical.

Era un altre migdia, aquest de primavera. Primer va ésser l'olor: una emanació que creixia, indefinida i seca, com rasposa. Les persones devien arrufar el nas, els animals flairaven inquiets. Després, arribà la cendra: de tot d'una semblava pols, però aviat ho van fer també, encara tebis, els cremallons, voleiats per un aire cada vegada més espès, més calent. I des d'Andratx veieren com per damunt les muntanyes de la Trapa s'anava alçant una atapeïda, negrosa columna de fum, feta d'anelles cada cop més amples, núvol que tapava ja el sol, el cercle del qual, com un sinistre presagi, va adquirir una intensa rojor, sense reflexes, allí darrera el fantasmagòric pas dels blens de fumassa.

Un primer testimoni el tenim, tornem-hi, en les paraules d'Encarnació Bonmatí: «El pare la volia per a ell... Serien com desgraciats com ho eren tots els altres, amb aquells estrafets sempre tancats que només de sentir-los el feien enfollir...» Després, a la descripció de la Reial Societat d'Amics del País, molt exacta encara que extractada, s'hi diu que «l'incendi semblava provocat, car es van trobar teies mig cremades devora l'antic convent dels frares», i afegeix: «Per causes alienes al foc, hi van haver quatre morts, entre ells el propietari de la finca.»

Per últim, hi ha la petició del consistori andritxol a les Germanetes de la Caritat i a la Inclusa, de Palma, perquè «es facin càrrec de cinc i set esguerrats respectivament, que han estat abandonats per la seva família, que va fugir en circumstàncies no encara aclarides i en el curs d'un incendi, havent-los trobat molt agitats, vestits de pelleringues, i dels quals no en sabem el nom i dubtem de si pertanyen a la nostra cristiana religió. Només alguns d'ells diuen paraules, i no sempre intel·ligibles. La seva edat és difícil de calcular, i els hem dividit entre els que ens han semblat més joves i els més vells. Dos més, foren morts a trets. És presumible que tots habitessin dins un ample soterrani enreixat, on s'han trobat jaços, enmig d'una brutor pudenta, ofensiva, i les seves pells semblen haver estat poc tocades pel sol...»

¿Estaven tancats aquells monstres —el mongòlic esglaiadament ensensat, com un gripau; el cec bavós; el de cos gruixut i extremitats com de nen acabat de néixer, tendres i llefiscoses; la noia d'un color de canyella, gairebé transparent i insensible a tot; el mut de gran boca...— i van escapar, calant foc, matant a Llàtzer de Vadell, essent repel·lits a trets pels altres habitants de la Trapa, que van fugir probablement per mar? ¿O la rebel·lió vingué dels fills sans? És impossible saber-ho. Als esguer­rats, materialitzada, teratologia, se'ls degué trobar em­briagats per la cairada, entre la devastació dels troncs cremats, del resplendor del caliu i de les fogateres aïllades, mentre la nit s'estenia, quallada d'astres. ¿Eren fills de Llàtzer de Vadell amb les seves filles, amb les seves nétes? ¿Eren producte d'acoblament entre germans? Els immensos establiments de caritat de Palma, amb els seus parcs enreixats i polsegosos i els plataners altíssims, descolorits, les fondes i gèlides sales de lluminositat cre­puscular, ho van engolir tot...

L'incendi va durar cinc dies. Des de la mar, una vegada en vaig veure un, enrevoltillant-se sobre la cresta dels farallons. Era de nit i el cargolament del foc refulgia allí dalt, com si res no tingués a veure amb la resta del món, amb nosaltres els homes, solitària bogeria de llum. De cop, l'ennegrida silueta d'un pi es convertia en una bola ígnia, es desprenia i volava cap al buit com un estel fla­mejant, queia deixant darrera una tumultuària cua d'es­purnes, com una estrella errant que de sobte hagués perdut l'impuls... El brancam encès que xocava, engegant un irisat espurnall, contra la mar fosca i calma.

En tornar la realesa a França, els monjos van partir cap allà. Altre cop el pas de les carretes per Andratx, els majestuosos i greus encaputxats movent-se entercs, com si fossin de fusta, a cada sotragueig. Només deixaren una gossa, que estava alletant quatre cadells. Van resultar cans menuts i color de palla, el morro molt pronunciat, útils en especial per a l'eriçó i la llebre: a ells i als seus descendents al poble els anomenaven trapers.

La Trapa va quedar abandonada. Les cent hectàrees van retornar a la gràvida solitud de la naturalesa no ha­bitada per l'home, traspuant la solidesa de la seva colgada palpitació mineral, vegetal...

Amb Rafael Bardají, només arribàvem a la Font de la Menta. Però, sol, vaig anar de vegades fins a les cases, els mesos anteriors a la meva marxa d'Andratx. Preferia no veure ningú, tot em pesava, i l'excursió a La Trapa em calmava el desànim, els nervis, em reconfortaven aquelles hores d'aïllament, d'exercici físic... M'aixecava dematí i transitava l'antic caminoi dels monjos. De l'hort, en quedava encara una perera, de brancatge embrollat, que feia uns fruits grossos, sucosos. La teulada del monestir ja havia passat per ull i un apressat rateriu córre­te java per la runa.

A la capella, les portes esfondrades, hi entrava la pluja des de feia anys: les imatges de la Mare de Déu i del Pare Fundador, la pintura capriciosament empastifada, reflectien una miserable i ridícula aflicció. El card, de flor grisosa i fina, i l'esbarzerar retorçut, creixien arreu.

Una vegada vaig saltar, sorprès: entre les cinc podrides creus del cementiri, m'observava, empudegador, magnífic el banyam, un boc, dret, l'expressió de satànica supèrbia. Vaig estar a punt d'apedregar-lo, però m'aturà la por que m'envestís. I em vaig allunyar d'allí, procurant fer-me amunt... En davallar, se n'havia anat. I la bassa era una desassossegadora superfície d'aigües negres, on guaitaven entre masses molsoses unes carnoses plantes aquàtiques, que de tant en tant es movien gairebé imperceptiblement, com si alguna força subterrània les estirés. El cavernós rauc de les granotes semblava omplir l'estany i, segons com hi queia la llum, pareixia que allí, en la tèrbola profunditat, hi nedessin llargues ombres llimacoses, que s'escapolien informes.

A la torre de vigilància de l'illot, cònica i massissa, hi figuraven com a talaiers Pere Papa i Gabriel Jovera. En divisar les naus, que avançaven escorades per recollir de ple l'ull del vent i navegar ràpides, Jovera i Papa encengueren el foc de llenya verda i, amb un llençol, llançaren senyals de fum en forma de petits nuvolets, per avisar la gent de la vila. A sobre de la qual, al Puig Cornador, el vigia va tocar el corn en veure la fumassa. Tètric, poderós, el gemec del gran cargol degué planar damunt la vall... El poble s'enfebrí, van tancar les portes de la muralla, van posar al foc calderes plenes d'oli, van carregar les espingardes i excitaven els cans de bou per fer-los envestir.

Però els vaixells no arribaren a la platja de Sant Telm, sinó que van derivar cap a la Dragonera i hi van desembarcar. I mentre els moros s'enfilaven pel coster d'argelagues en direcció a la torre, Papa i Jovera es despenjaven pels cingles, intentant fugir. Es probable que la idea dels pirates fos la de desguarnir la talaia per, al cap d'un parell de dies, poder atacar la vila a les sordes. A les cròniques de l'època, aquests actes es repeteixen amb esborronadora monotonia. Estiu i pànic...

Com una fura, Pere Papa va amollar-se pel precipici, esvalotant els nius de gavines, que s'alçaven guiscant, i aferrant-se als aguts penyalars des de la punta dels quals l'observaven irades les cabres salvatges. Però Jovera, home panxut i flàccid, s'amagà dins una cova, d'on els sarraïns el van treure i l'arrossegaren entre gatoves i mates cap a la vorera de mar.

Van salpar les fustes, amb l'esgarrinxat Jovera en coberta, lligat al pal major. Imagino el buit, que gairebé devia fregar l'enfolliment, que se li aniria fent dintre, mentre contemplava com disminuïa la costa, mentre escoltava esmunyir-se el càntic de les cigales entre els pinars, tot plegat diluint-se en la radiant claror de la tarda...

La Universitat d'Andratx, llavors, va donar la plaça vacant a Jaume Vadell, "casat i amb dos fills, propietari d'un ca de bou, sense ocupació habitual, i que per dues vegades ha estat sentenciat per agressió i robatori, essent també conegut com a embriac i baralladís", segons consta a l'assentament del llibre de comptabilitat d'aquell any. Per això conec tan bé l'episodi: Jaume Vadell és també qui comença l'arbre genealògic familiar. Abans d'ell, res: el magma col·lectiu.

Al mig any d'oficiar Vadell com a talaier, arriba la sobtada nova que els mercedaris havien aconseguit rescatar Jovera. La Historia de la Baronía, del reverend Ensenyat de Can Joanillo, el més profús, i confús, historiador local, ho reporta amb èmfasi: "...i va plaure a Déu que en el curs d'aquell any tres captius andritxols fossin recuperats: la monja Emerenciana de la Trinitat Gilberta, d'un serrall de Bugia; Gabriel Jovera, talaier de la Dragonera, comprat quan estava a punt d'ésser embarcat amb destí a Alexandria, adquirit per un mercader de perfums; i Tòfol Claramunt, fill petit del moliner del mateix nom, el qual tenien de repartidor d'aigua amb una somera." Aquest darrer no consta a la Contribució santaloniana. Els altres dos, sí, dins la llista dels rescatats a Alger el segle XVII.

Llavors la Universitat va notificar a Vadell que hauria de cedir el lloc al seu antic ocupant. Jaume va protestar per mitjà de misser, al·legant "perjudicis molt certament greus, car pare de família i cristià devot sóc". Però el costum era restituir a la seva feina els alliberats. A Vadell, no obstant, li van oferir la primera vacant que es produís a qualsevol altra torre del terme. A la fi, va acceptar, declarant que entregaria personalment el càrrec a Jovera "amb gran alegria".

Era a principi de març, un dia rúfol, la mar escarpida de nervioses lletositats i el cel acerat, uniforme, baix. Jovera arribava amb gana i fred, mig mullat de l'esclafit de les ones en travessar el Freu entre la Dragonera i Mallorca. Jaume Vadell l'esperava al costat d'una fogatera, el ventim emportant-se remolins de fum que es perdien en la infinita desolació del paisatge. Vadell, a voltes embolcallat per la fumassa com si fos una enigmàtica aparició, assenyalava a Jovera amb un somriure uns eriçons que es torraven sobre el caliu.

Van asseure's a menjar. Gabriel Jovera va agafar el primer animaló, inflat i cruixidor, el va pelar. I se l'empassava golut quan, engegant un crit, començà a rebolcar-se amb frenètics entortolligaments d'estómac. Moria al cap de mitja hora, la boca escumosa i el ventre rodó i tibant com un odre. ¿Havia decidit Vadell provocar una immediata vacant, o es tractava purament d'una venjança, d'una de les tantes brutalitats que aquell home arrauxat va cometre? En qualsevol dels casos Pere Papa, que arrufat ho espiava tot des de darrera un ullastre, va arrencar a córrer cap al bot. Vadell el va perseguir, però Papa va poder-se fer a la mar abans que no l'agafés. I en arribar al poble, va presentar denúncia. Però quan l'autoritat arribà a la Dragonera, Jaume Vadell ja no hi  era.

Potser nedant o al millor amb un rai rudimentari, Vadell havia aconseguit guanyar la platja de Sant Telm. Durant setmanes van buscar-lo per les muntanyes i comellars de la rodalia, tant pels boirosos i deserts cims de Galatzó com pels congostos de S'Evangèlica, abruptes, amb les misterioses veus que hi sonaven cap al tard i el record d'abominables històries de sang i homes com ratpenats... Però només en trobaven rastres ací i allà: cendres encara tèbies dins una clotada de falgueres, un pagès que es queixava que li havien furtat una senallada de raves, una ombra furtiva que havia estat vista bevent al Pou de la Morta...

»Roderic degué mirar cap a l'istme, blanca sorra, que separa la fortalesa que corona el protuberant illot  de Peníscola de la platja de còdols i els turons de garroferar. Hi he estat, com a Avinyó, he trepitjat els llocs que la Santedat de Benet va habitar. Roderic mira, lentament narra, a mida que els fets es succeeixen: ja han lligat el frare al pal i tenen de subjectar-lo pel coll perquè sembla com si no tingués ossos. Es doblega. El canonge Valent s'hi acosta, li dona a besar la Creu. El reu esclata en plor i de sobte, mentre el canonge l'insta a sol·licitar de Déu el perdó de la seva ànima, el frare s'estremeix i vomita. Un manat de glopades verdoses, espesses, esquitxen el canonge i els soldats. ¿Era la por qui el, desfeia per dintre o el Diable, que havent-se possessionat d'ell, blasmava la Santa Creu? Mai no ho sabrem.

»I avança un soldat amb una torxa a la mà, s'acota davant dels feixos de llenya amuntegada al peu del pal. Xiscla el frare, xiscla i es revincla, bavós de vòmit. Una, dues, cinc llengües de foc es disparen, ràpides, pàl·lides al sol. La trepidació de la flama i els enfollits udols del reu omplen l'atmosfera. Una penetrant olor a socarrim, a carn torrada, arriba a l'olfacte del Sant Pare. Potser el seu nas va aspirar amb avidesa: ten en compte que no podia veure-hi... Sí, sí: per damunt dels cops de l'onam contra les roques de l'illot, retrunyen la impetuosa fogositat de la pira i les veus, ronques, crispades, del condemnat. El foc, instrument de justícia, consumeix el cos de fra Peladi Calvet.

»I quan el frare devia ésser ja un cremalló, el Pontífex es degué sentir cansat, degué tenir fred. Ja comptava noranta anys. Són molts anys, per a un ésser humà, encara que pocs per a servar la Fe... Va penetrar al seu dormitori. Hi havia l'escalfapanxes encès. El que jo hauria fet, i no sóc tan vell com ho era ell, ni molt menys, hauria estat treure'm l'abric, refregar-me les mans, potser somriure mirant la joguinera mobilitat de les flames... Perquè aquell dia havia passat una cosa doblement important: el Cardenal de Pisa, legat del Papa de Roma Martí V, havia intentat emmetzinar a Pere de Luna, servint-se d'aquell frare benedictí. La Seva Santetat Benet XIII era golós: com de costum, el dia abans el codonyat era a la seva taula. Menjà. Notant-hi, però, un gust com amarg... No sols el va salvar Déu, sinó que va posar de manifest quins eren els malignes procediments usats per Martí V, i els seus, pel món sencer contra Pere de Luna.

»Noranta anys... Noranta-sis... Va ésser el Pontífex de més llarg regnat, superant inclús el de Sant Pere. ¿No era aquesta també una prova que donava el Senyor als homes? I arribà el 1422, disset de novembre. Amb absoluta lucidesa de cervell, inquebrantable la voluntat, el que falla a Benet XIII és el cos: s'ha d'allitar definitivament. Com que ja no tenia cardenals, en crea quatre, perquè perpetuïn la seva Santa Seu: el prior de la cartoixa de Montalegre, Domènec de Bonnefoi; els aragonesos Juliano de Loba i Ximeno Dahe; i Jean Carrier, el fidel, el fidelíssim Carrier, que no es troba a Peníscola, sinó a Armagnac, ja que prop del seu comte sobirà era el representant del Papa Luna.

»I mor, el Sant Pare, l'horabaixa del dia 29: relaten les cròniques que el seu taüt i el seu sepulcre exhalaven una meravellosa fragància. ..

»Però més poderosa va ésser la ferum de l'odi: el dels vius, que l'ha perseguit, miserable, llefiscós. Martí V li va fer negar sepultura en terra sagrada. I per fi, el 1430, s'emportaren el cadàver a Illueca, Aragó, on havia nascut i continuava la família. I gairebé quatre segles més tard, les tropes napoleòniques arriben a Illueca, busquen el seu sepulcre: el cos resta incorrupte. Li tallen el cap i el llencen per la finestra! Vicenç Ferrer, abans de morir, havia profetitzat que els nens jugarien amb la calavera de Benet XIII: Ferrer, traïdor, sabia com eren, els de la seva raça... La noble calavera: jo l'he tinguda dins aqueixes mans que ara tu veus, sí. Al palau de Savinán, d'Aragó, que pertany als comtes d'Argillo, hi ha una caixa d'avet: hi guarden el crani. És gros, de nas aguilenc. Està momificat. Encara, dins una conca, hi ha un ull: com mineralitzat, mira, eternament...»