He tractat altres vegades —a Bearn, per exemple— el miratge de les genealogies, que, més que dels fets il·lustres, solen esser filies de la distancia, en les seves dobles dimensions d'espai i temps. El temps va formant les genealogies, com forma els vins. Els avantpassats havien viscut devers cinc-cents anys —una quarta part de l'Era Cristiana— intentant de consolidar la casa pairal, que es feia i es desfeia fluctuant contínuament.
Els orígens eren obscurs. Sembla que abans de 1484 —consta a l'arxiu de la família— els vells apareixien ja a les seves salvatges terres de Tofla i allà, a quatre-cents metres d'altitud, entre precipicis i núvols, s'estigueren fins fa poc. Però per a conservar unes terres que aleshores conferien, més que riquesa, ja que el país era pobre, decència i poder, no quedava altra solució que fer hereu, sacrificant sempre les branques segones que es confonien altra volta amb el poble innominat, del qual segurament procedien. Més d'una vegada es donà el cas, segons diuen, que descendents d'aquestes branques que havien sortit de Tofla com a senyors, hi tornassin a entrar com a arrendataris o com a simples jornalers sense recordar ningú que duien la mateixa sang, ja que, en perdre les finques era costum perdre també el genitiu de procedència, que amb un criteri més realista que el d'avui, no es concebia deslligat del domini efectiu.
Consta que aquelles terres, com moltes, havien estat comprades a la Mitra, encara que després algú hagi intentat de donar-los un origen més enlairat. Això darrer va esser corrent al segle XVIII, que era com ha dit no sé qui, «el segle de l'estufera». Moltes de famílies s'inventaren llavors nissagues fantàstiques i construïren cases, tant a Ciutat com a la ruralia, que eren vertaders palaus, alguns dels quals encara subsisteixen.