Edicions 62 - 1980 - Barcelona
He tractat altres vegades —a Bearn, per exemple— el miratge de les genealogies, que, més que dels fets il·lustres, solen esser filies de la distancia, en les seves dobles dimensions d'espai i temps. El temps va formant les genealogies, com forma els vins. Els avantpassats havien viscut devers cinc-cents anys —una quarta part de l'Era Cristiana— intentant de consolidar la casa pairal, que es feia i es desfeia fluctuant contínuament.
Els orígens eren obscurs. Sembla que abans de 1484 —consta a l'arxiu de la família— els vells apareixien ja a les seves salvatges terres de Tofla i allà, a quatre-cents metres d'altitud, entre precipicis i núvols, s'estigueren fins fa poc. Però per a conservar unes terres que aleshores conferien, més que riquesa, ja que el país era pobre, decència i poder, no quedava altra solució que fer hereu, sacrificant sempre les branques segones que es confonien altra volta amb el poble innominat, del qual segurament procedien. Més d'una vegada es donà el cas, segons diuen, que descendents d'aquestes branques que havien sortit de Tofla com a senyors, hi tornassin a entrar com a arrendataris o com a simples jornalers sense recordar ningú que duien la mateixa sang, ja que, en perdre les finques era costum perdre també el genitiu de procedència, que amb un criteri més realista que el d'avui, no es concebia deslligat del domini efectiu.
Consta que aquelles terres, com moltes, havien estat comprades a la Mitra, encara que després algú hagi intentat de donar-los un origen més enlairat. Això darrer va esser corrent al segle XVIII, que era com ha dit no sé qui, «el segle de l'estufera». Moltes de famílies s'inventaren llavors nissagues fantàstiques i construïren cases, tant a Ciutat com a la ruralia, que eren vertaders palaus, alguns dels quals encara subsisteixen.
Les possessions realment antigues resulten més modestes. Ca'n Sec de Tofla, avui, allò a què més s'assembla és a una boual o a un munt de pedres. Jo sols hi havia estat una vegada en la vida quan tenia vuit anys. Recordava un casal gran enfilat damunt uns roquissars inexpugnables, veïnat de la Penya de Ca'n Jeroni que guaita dins Binissalem i forma part de la finca; recordava quadres tenebrosos i un oratori del qual conserv la clau, excavat dins la gruixa dels murs i un aljub del temps dels moros. Tot engrandit per la perspectiva del temps.
Quan ara hi he tornat, una volta que el cosí Antoni Armengol i Villalonga ha venut la propietat poc abans de morir, tot s'ha fet petit de cop. Ja en distingir el casal des del camí m'havia semblat veure una barraca. En arribar-hi he comprès que des de baix sols n'havia vist la meitat, perquè l'ala que dóna al migdia dita de Ca'n Jeroni, no es descobreix fins que hi són a damunt. Les portes eren tancades, encara que amb la clau al pany. Un bestiar salvatge anava a lloure, barrejats muls i ovelles. Un canet menut, en veure'ns, ha començat a amenaçar-nos, mort de por.
Just posar els peus dins l'antre abandonat, dos conills aparegueren i desaparegueren com exhalacions. El vent havia tret de polleguera la porta que donava al corral on un gran munt d'escombraries m'impedí l'entrada. Vaig muntar per una escala que sempre havia estat fosca però que ara, de cop, era inexplicablement lluminosa. A un revolt, un raig de sol em ferí als ulls: tot el mur d'una cambra se n'havia vengut a baix i taponava l'entrada del corral, on floria una vegetació disbaratada. L'heura envaïa l'habitació, convertida ara en galeria descoberta, i s'enfilava per la capçalera d'un llit tort, del qual botaren un manat de rates. Una habitació menys, vaig pensar. Però al fons d'un passadís, com a cop de vareta màgica, n'havia sorgida una altra: una mitjanada prima s'havia esbucat en part i deixava veure una quadreta insospitada on instintivament vaig cercar un home penjat a les bigues. No n'hi havia cap, però després vaig saber que seixanta anys enrere hi havia mort un tísic.
Havia tornat a la meva cambra i guaitava per la finestra. L'aire era càlid i els ocells xisclaven encara damunt el vell lledoner de Rubines. Eren xiscles libidinosos. Érem a la primavera. L'enamorada reclamava la presència de l'enamorat, l'acollament concret precedit del poema fugisser i de la música, com s'ha fet sempre, des que les espècies són espècies i el món és món; com succeeix amb l'electricitat positiva, que reclama la negativa... Però després de 1'acollament s'acabaria el cantar. Així havia succeït també sempre. Un rellotge tocà les vuit. Na Maria Antònia em cridà. Estava incorporada al llit i somreia entre coixins amb randes, o com diu la meva il·lustre amiga Mercè Rodoreda, «amb puntes», davant una xicra de xocolata.
—Estava recapitulant —digué— això de baratar el xalet, que tanmateix no hi anam ni el venem. ¿No penses, però, què faríem si un vespre, allà dalt, ens trobàvem a les fosques i necessitàvem un llumí?
Tenia la finestra oberta i entraven el sol i l'alegria del maig. «No et moguis. Què veuries a un altre lloc que aquí no vegis? Aquí veus el cel i les muntanyes...» Era Kempis qui ho havia dit.
—Res de baratar, per l'amor de Déu! Era tot una broma, estimada —vaig exclamar.
Després dels meus dubtes, el llumí de na Maria Antònia, concret i determinat, feia retrocedir amb el seu característic bon seny el llumeneret blau al lloc que el destí li assigna i que, ben mirat, no és d'aquest món.